Després dels aconteixements de la última setmana, veiem com el mon independentista s’està ressituant, per les últimes noticies sembla que la coalició de la CNS s’ha trencat i uns se’n van a una banda i els altres a l’altra, també hi han moviments de associats o militants que canvien de bàndol (sobretot sembla, per les notícies que ens arriben, que alguns van de Reagrupament a SCI, el temps ens dirà si son molts o no).

Aquests moviments ens demostren que el medi “indepe” del nostre país no està prou consolidat ja que parlem de l’independentisme no adscrit, dels que avantposem la opció nacional a la social o a la partidista i per tant se’ns fa difícil guardar “fidelitat incondicional” a un projecte o uns “líders” que tan sols els contemplem com una simple “llançadora” que ens ha de projectar a la tan anhelada independència. I això crec que no és dolent, al contrari és molt bo doncs col·loca per davant el propi intel·lecte al seguidisme cec.

Els partits no haurien de ser res més que eines per assolir un determinat projecte i no plataformes per consolidar el poder dels seus aparells retardant els objectius promesos “ad infinitum”. Així veiem com, per exemple, projectes que ens venen com a socials avançats, a tot el mon, s’han anat convertint en poc més que plataformes que acceptant de facto el status quo fan declaracions molt “inflamades” com si realment hi estiguessin en contra, per allò de que “al poble cal agitar-lo abans d’usar-lo”, però després els avenços que ens procuren son tan minsos que en la pràctica resulten retrocessos.

Els polítics professionals, un bon dia, se’n van adonar que el fet de no arribar mai a l’objectiu final tot i assegurant que s’està a tocar d’obtenir-lo, curiosament és la millor manera d’assegurar-se la fidelitat de la majoria dels propis votants. Això és tan clar com que quan s’assolís l’objectiu plenament, aquells polítics deixarien de ser necessaris i per tant haurien d’abandonar el poder si no trobaven una nova pastanaga que presentar als votants. Aquí veiem com uns objectius exclusivament comercials (vendre propostes a canvi de vots) es contraposen als objectius desitjables (penseu en que interessaria comercialment més a una gran farmacèutica si curar realment a tots els malalts que poguessin o bé crear crònics que els mantinguin el nivell de beneficis?). Malgrat una minoria de militants / simpatitzants / votants s’adonen de l’engany i es tornen desafectes als partits en qüestió o a la política en general, no és cap problema doncs se’ls acusa de ser uns ressentits (que alguns n’hi han de veritat, però no tots) o bé s’intenta desacreditar-los política o personalment si se’ls concedeix una certa importància i si no és així senzillament s’ignoren aquestes “desercions”. Si la opció és que es tornen desafectes a la política en general, encara més senzill, doncs el sistema és tan intel·ligent que s’ha creat una auto vacuna no comptabilitzant l’abstencionisme i enviant-los per tant al gueto dels “inadaptats”, és així com es podria arribar a donar la paradoxa que algun dia l’abstencionisme fos tan gran que només anessin a votar els integrants de les llistes polítiques que es presenten, i potser no tots, i això tindria tota la validesa democràtica, tant com si hagués votat el poble en ple. Bé doncs, en aquest joc, com és natural, també hi han entrat els partits polítics catalans alguns dels quals ens asseguren que desitgen i treballen fermament per la independència (ERC) o la sobirania?? (CiU) però van donant llargues als objectius i difuminant els terminis per tal de perpetuar-se en el poder al no assolir mai l’objectiu complet. Molts militants / simpatitzants / votants d’aquests partits s’han adonat de l’engany i han (hem) començat a clamar per una via que donava sortida als interessos comuns, una via no personalista que passava per presentar una llista comuna al Parlamentet del parc a veure si d’una vegada s’aconseguia convertir-lo en un vertader Parlament Nacional. Tot això se’n ha anat en orris pels personalismes a les diverses llistes que s’havien presentat, totes i cada una d’elles declarant-se com el súmmum de l’unitarisme, i finalment tots han acotat el cap sota la pressió de les vedets d’aquest nou independentisme dels no adscrits.

Quedi clar que el fenomen de ressituació que estem vivint no és un procés d’unificació, ni molt menys unitarista, el fet que algunes persones individuals, grups, grupets i grupuscles (amb tot el respecte cap a tot l’independentisme que es fa i es desfà, però les coses son com son) s’hagin adherit a uns o altres no significa en absolut que s’intenti sincerament aquesta unitat (que d’haver-ho desitjat hi han hagut opcions de sobres per assolir-la) és senzillament un procés de rentada de cara, al qui alguns hi col·laboren segurament de bona fe. Tot el que sigui clarificar i simplificar el mon “indepe” seria bo si això signifiqués un procés decidit d’unificació, però en aquest procés jo no hi veig res de voluntari i si en canvi molt de forçat.

Alguns ens diuen que encara estem a temps d’assolir una llista unitària, potser si, encara que ho dubto molt, però jo els preguntaria: A quin preu ho faríem?. Algú pensa real i seriosament que en cas d’assolir-se aquesta llista única serà sense escarafalls al més alt nivell? S’han obert massa ferides i odis per pensar que en quatre dies tancarem aquest procés amb un gran somrís per part de tots i una llista que tingui la més mínima opció de passar tres dies després de les eleccions sense llançar-se tots els trastos pel cap i fer-nos passar la més gran de les vergonyes. Massa personalisme i massa rancúnia han impedit la unitat i això segueix latent, però per part d’ambdues parts, mentre encara en queden molts que van afegint-hi llenya al foc. Tant uns com els altres (sempre parlo dels “aparatisch”, mai dels associats en general) han fet tot el contrari a allò que se’ls demanava, al que s’esperava d’ells. Ningú ha cedit realment ni un pam, tots han volgut aprofitar les circumstàncies per engreixar-se a costa del més feble quan això els ha sigut propici, cap generositat per part de ningú (recordo que estic parlant dels qui poden prendre decisions).

Nosaltres (els que demanàvem llista unitària) ens movíem en el terreny de les idees, els senyors que s’han imposat finalment es mouen en el terreny del poder. Posades les coses així només ens queda una solució, moure’ns en el terreny que ells mateixos ens han situat, el del poder, i això vol dir que el meu únic poder com a ciutadà de a peu és el vot i les peles que pugui aportar, les meves peles (poques per desgràcia) es claríssim que no aniran a parar directament a cap llista no unitària, tal i com ens han deixat les coses, doncs reforçar un seria debilitar a l’altre, i pel que fa al meu vot anirà tan sols a qui el vegi amb més possibilitats d’assolir un millor resultat (poder). Ells han fet el que han volgut sense comptar amb els nostres desitjos, per tant no cal que els hi donem el nostre recolzament d’antuvi, que s’espallonguin ells solets i ja votarem a qui millor ens sembli el dia de les votacions.

Sense unitat no pot haver-hi compromís!!

Visca la Pàtria!!

Lectors del bloc,
Estava escrivint aquest article, i anava analitzant la curiosa Solidaritat Catalana però m’he afanyat a esborrar-ho perquè he cregut que era una còpia del que vaig llegir al bloc Free Catalonia que molts ja haureu llegit,i que donat el fet que tots sabeu perfectament el que està passant, no cal que hi posi més cullerada.
El que si que m’agradaria comentar deixant de banda les ‘’demòcrates’’ primàries, és el fet que hagin fet un error tan gran com dir a la premsa que el senyor per mi de més prestigi de Reagrupament ,per la seva carrera, talent i edat, el senyor Moisés Broggi, hagi sigut inclòs com a persona que tancaria les llistes, deixant de banda que això si fos un procés democràtic no estaria permès, ell no ho havia dit mai. S’havien presentat a casa seva, i li havien fet entrevuere que era una llista unitària. I el pobre home va dir que si. Es mereix unes disculpes em sembla.
I diaris com El Periòdico i l’Avui a les seves publicacions fins i tot en paper, ho han dit. Se’ls pot considerar bons periodistes, a aquests que no han sapigut contrastar la informació? En tot cas, m’agradaria saber també qui ha comunicat això a la premsa…
Jo ja he trucat a l’Avui aquest matí perquè m’agradaria que ho desmentissin.
També el gran error de dir que el CCN també s’havia adherit, quan simplement un dels seus integrants es presentava a les llistes.
Si ara ja diuen mentides així, que faran més endavant? Espero de veritat que a les primàries, si es que arriben a haver-hi els candidats suficients, surtin persones humils i no els que s’autoproclamen ara els dirigents del moviment.
Deixant  a banda el tema dels solidaris, m’agradaria parlar del gran avenç que està fent Reagrupament en les últimes setmanes. No vull fer spam ni cap mena de cosa, però nosaltres que sempre hem dit que voliem unitat, anirem finalment en coalició amb Suma Independència. Per mi es una gran noticia. Sempre havia confiat en que RCat entraria en raó i donaria l’oportunitat a SI d’ajudar-nos.
Alguns diuen que a SI són uns oportunistes, uns busca-poltrones.
Al meu parer, sincerament crec que no. He estat sempre en contacte amb la gent de Suma Independencia, gent tan magnifica com l’Enric Canela i Agusti Esparducer , organitzadors de la marxa a Brussel•les i també escriptors en aquest bloc.
Em fa gran il•lusió que aquests dos patriotes i jo, que fins ara seguiem camins diferents, tot i que jo donava suport a la Suma, ara anem junts. Sé que treballarem molt bé plegats i que conseguirem grans coses.
Alguns diuen que l’Enric i la Suma en general, no atrauran cap vot, però a veure qui és tan bo com per mobilitzar 10 mil persones a la capital europea…
Si ha pogut mobilitzar 10 mil persones a la capital europea , a un miler de km d’aqui, creieu que no en podra mobilitzar com a minim 10 mil per anar a les urnes i votar la coalició?
Jo crec que com que a més a més anar a les urnes són 10 minuts màxim caminant, pot mobilitzar-ne uns 50000 o 60000 tranquil•lament.
Aquests 60000 més els que aglutini Reagrupament, que fa més d’un any que treballa i ha fet milers d’actes arreu del territori, crec que les perspectives són molt bones.
Que hi ha coalició amb SC? Perfecte. Però a part que ho veig difícil, crec que tot plegat seria un problema. Qui paga que i en quin tant per cent? Com fem les llistes? En funció de que votem al Parlament? Regeneració democràtica o no? Quin nom portaria?
Etc, etc, etc…
Crec que és hora que ens decidim, avaluem la situació i ens decantem per RCAT+SI o SC.
Pel  treball, o per ser mediàtics. Per la gent humil, o per la gent coneguda. Per la gent que ha apostat sempre, o per la gent que aposta ara de cop.
Votem un dels dos, però no ens quedem a casa, no ens enfadem. La cosa no ha pogut ser, però quedant-nos a casa fem un flac favor a l’independentisme.
Senyors,
Visca Catalunya lliure!

Un que fa temps que s’afaita comença estar una mica tip i cansat de tanta demagògia. Per això he decidit deixar en quarantena la meva decisió de no parlar sobre política catalana i dels seus actors.

Aquest cap de setmana, ha hagut una reunió entre Reagrupament Independentista  per un costat  i Laporta, Tena i Bertran  per l’altre, a on s’ha decidit fer un comunicat conjunt que podien dir de no agressió. Dic expressament els noms d’aquestes persones en compte de dir Solidaritat Catalana per la Independència, perquè la meva formació científica i tècnica m’ha ensenyat a ser concís amb l’ús dels noms de les coses.

Perquè aquestes tres persones han decidit crear la seva plataforma electoral i en fer-ho, s’han apropiat d’un nom, Solidaritat Catalana que correspon a una coalició que va existir a principis de segle passat. Però a més, ara correspon a un nom d’un partit d’extrema dreta si fem cas al registre de partits polític del Ministeri d’Interior Espanyol. Aquets partit fou fundat pel cunyat del Laporta a petició d’Alianza Popular del Fraga Iribarne a principis del 1980. Curiosa coincidència.

Perquè aquestes tres persones van aprofitar el clam a la unitat que es va produir a la manifestació del 10J per vestir-ho sense vergonya com una crida a tots els partits nacionals a fer una coalició per aconseguir la independència , quan s’ha vist que la veritable raó era la de crear una plataforma electoral per poder participar a les eleccions al Parlament.

Perquè aquestes tres persones tampoc tenen cap escrupol per utilitzar el moviment popular dels referèndums pels seus propi interès partidista. Ho fan sense cap vergonya quan una d’aquestes persones quasi desactiva l’èxit increïble dels referèndums del 13 de Desembre del 2009 en acusar al seu company justament d’això.

Perquè aquestes tres persones han jugat amb els sentiments de moltes persones. Dos d’ells el tenien com els portaveu dels referèndums i l’altre dient que se sentia moralment “reagrupat”,  per després alhora de la veritat, els tres els abandonen obviant els seus compromisos adquirits com si no hagués passat res i sense importar-los les conseqüències.

Perquè aquestes tres persones ara diuen que l’únic camí per la independència és la declaració unilateral al Parlament quan encara no fa dos mesos dos d’ells defenien el contrari apostant per accions que modifiquessin la constitució espanyola i l’altre no ho havia manifestat mai en els seus discursos previs.

Perquè aquestes tres persones en veure que no hi ha resposta possitiva a la seva crida de la resta dels partits nacions i altres organitzacions, a excepció de Reagrupament, en comptes d’anar parlar amb aquesta associació, es presenten ells com una coalició. Una coalició que només hi consta aquestes tres persones posant en manifest un concepte molt especial d’entendre que és una coalició.

Perquè aquestes tres persones excloent parlar d’entrada amb Reagrupament amb l’excusa que s’han de dissoldre-se i sotmetre a les seves primaries de llistes obertes, quan encara aquestes tres persones no han definit com seràn i tampoc volen que Reagrupament hi participi per mirar de fer-les conjuntament . Una manera molt especial d’entendre com és construiexen les unitats.

Perquè aquestes tres persones es dediquen a copiar fil per randa els objectius de Reagrupament, això si, obviant el tema de regeneració democràtica mentre fan bandera de què el que ells proposen serà més democràtic que la dels altres perquè triaran els candidats per unes suposades primàries de llistes obertes,

Perquè aquestes tres persones quan concreten que volen dir primàries de llistes obertes, surten amb la possibilitat de fer unes llistes d’equips blindats a on no és pot escollir l’ordre ni tatxar cap nom. Ho fan per així poder col·locar a dit els  seus homes de confiança a la llista. Laporta col·loca la seva ma dreta, l’Anna Arquè  i Alfons Lopez Tena col·loca el seu nou home de confiança Emili Valdero.  També hi possen a l’escriptora Isabel Clara – Simó.  Persones que difícilment sortirien als llocs capdavantés en una votació per triar els millors candidats per anar al Parlament a treballar per la independència.

Perquè aquestes tres persones i els seus amics col·locats a dit en aquests equips blindants utilitzen els actes de promoció de la seva plataforma per donar conèixer les seves candidatures en depriment de les altres candidats que es presenten, desvirtuant que siguin unes primaries amb igualtat de condicions democràtiques.

Perquè aquestes tres persones i els seus ajudants, envien comunicants falços a la premsa, el darrer ahir mateix, amb la història del Dr. Broggi que SCI deia que havia entrat a formar part de la llista per Barcelona de la plataforma d’aquests tres senyors quan era totalment mentida. No tenen escrúpols en utilitzar a una persona de 102 anys. No tenen perdó.

Perquè aquestes tres persones han decidit unilateralment que la candidatura que sortirà el proper 4 de setembre a les assembles que ells decidiran quan, com i a on es faran, serà  l’única candidatura veritablement que representa al poble de Catalunya. Diuen que no admeten cap coalició posterior per aconseguir més unitat, perquè segons diu a la seva web:  “La unitat no pot suprimir la democràcia, perquè aleshores excloem el poble, i la unitat passa a ser fictícia.” i acaba dient que “Només el poble és qui legitima, només el poble és savi”

Perquè segons es veu de tot el que han dit i estan fent, aquestes tres persones s’han erigit  com els únics que poden ser els representants del poble i gràcies a la saviesa que emana del poble, només ells són els qui poden atorgar la legitimitat de la candidatura independentista que porti la independència al Parlament.

Amen!

En fi nois, això ja passa de ratlla. El que han fet aquestes tres persones és un insult a la intel·ligència dels independentistes. Estic segur que haurà molts que per la manca d’informació o per la desesperació, s’ho empassaran. Però a mi, tanta demagògia junta em fa fàstic i si encara tenia algun dubte de les intencions d’aquestes tres persones, ara ja no en tinc cap. M’estalviu dir el que penso de tot plegat, però renoi, un al final acabarà creient certes teories conspiratives. Ho dic en el sentit de què si jo hagués pensat com fer per destruir tot el que havíem aconseguit fins ara els independentistes, amb els seus encerts i els seus errors, no hauria fet millor que el que estan fent aquestes tres persones.

El comunicat conjunt entre Reagrupament Independentista i aquestes tres persones, acaba dient que “La voluntat d’ambdues formacions és la de sumar, lleialment, el màxim de voluntats per assolir aquests objectius i, per tant, fem una crida conjunta a la màxima participació de totes les persones que volen la independència perquè votin a les properes eleccions a la tardor”.

Companys i companyes del bloc de deumil.cat, jo serè lleial per mirar d’aconseguir el màxim de voluntats per assolir els nostres objectius, però no estúpid. No comptin amb mi per ser còmplice d’aquesta farsa que han muntat aquestes tres persones. Ho sento, un té una mica de dignitat i malgrat la meva prioritat és la independència, si em puc estalviar les arcades que sento quan llegeixo  els comunicats d’aquestes persones, millor que millor.

He conegut a molt bons demagogs, eren molt més bons oradors i tenien una trajectòria política millor que aquests tres que ara es presenten com els escollits pel poble. Sempre recordaré la cara d’estúpid que em va quedat quan vaig veure com un que sempre es vanagloriava de les mans netes, el primer que va fer quan va entrar al govern fou col·locar al seu germà.

Jo no sé pas vosaltres, però jo ja tinc prou de demagogs. Ho sento, per a mi, tolerància zero amb ells. Puc acceptar que un s’equivoqui o fins i tot s’equivoqui molt si ho fa amb tota la bona voluntat. Però si us plau , demano a les tres persones que han crear aquest projecte electoral, que sigueu honests i no mentiu amb les vostres intencions. Perquè encara que em digueu que utilitzeu aquesta demagògia popular per aconseguir engrescar molta gent per així poder entrar amb més força al Parlament, ¿qui em garantitza que una vegada a dins no la utilitzareu per enganyar-nos als independentistes mentre podeu viure com un rei amb el sou i les dietes de diputat, com ja han fet els que us precedien?

Jo he decidit per la trajectòria i pels fets ocorreguts aquests darrers anys, que ara per ara el que em mereix més respecte i confiança és sense dubte Reagrupament Independentista i el seu President Joan Carretero.

Dit això, si finalment, aquestes tres persones es trobem després del 4 de setembre que el poble els hi diu que no estan legitimitats per parlar com a únics representant, i demanen fer una coalició amb Reagrupament i CNS, us prometo que em prendre una caixa plena de biodramina i si amb això no hi ha prou, em fotré una botella d’Aromes de Montserrat, a veure si així no vomito. Tot sigui per Catalunya!!

Però si en canvi el 4 de setembre el poble no acaba de definir qui és el més savi de tots, jo continuaré lluitant, amb lleitat i honestament per mirar d’aconseguir el màxim de voluntats per assolir la independència només amb els qui em donen molta més confiança. No vull tornar a ser enganyat de nou.

Endavant les atxes!!

Divendres a la tarda l’he passat fent una neteja de bosc. Sóc membre de la junta d’Amics i Veïns de Tamariu i un dels organitzadors de la neteja, concretament una font molt visitada. L’any passat ja vam fer el mateix. Cal que digui que aquest any hem recollit menys brossa, lògic, només era d’un any, però déu n’hi do. Dues televisions, un bon nombre de garrafes, ampolles, un coixí, bosses de plàstic, etc.

Al matí feia una mica de propaganda per animar a algunes persones a anar-hi. Em comentava una noia que el que cal fer, que també costa, és no embrutar. Té raó, però tenim el país que tenim.

Estem molt cofois d’ésser catalans, els millors del món, però quan anem pels carrers, els boscos, les platges, etc. podem veure que som bastant porcs. Brutícia arreu. La culpa, dels ciutadans. Tanmateix no només. Les facilitats per ser nets són molt poques. Algú ha vist cendrers a les poques papereres que hi ha pel carrer? Algú ha vist autèntiques campanyes per fomentar el civisme? Jo poques. Només ara em ve al cap una, la que fomenta no fer miccions al carrer. Em pregunto que haig de fer a les 2 de la matinada pel carrer si no em puc aguantar? Quants urinaris hi ha? Per què no es pot trobar un urinari a Barcelona? Per què les nostres ciutats i pobles tenen tan poca neteja o millor, tan pocs mitjans per afavorir-la? Naturalment perquè els responsables municipals o no tenen cap mena de sensibilitat o els manca la intel·ligència que per fer-ho possible. Segurament una mica de cada, no tot ho fan els diners.

El nostre país necessita millorar, l’educació dels ciutadans s’ha d’incrementar, no podem continuar donant una imatge de bruts i mal educats.

Tantes coses han de canviar en el nostre país! Per moltes no ens caldria un estat propi, per moltes altres si. Jo sóc dels que estic il·lusionat esperant que aquest nostre estat propi arribi aviat, però estic ben amoïnat. Veig manca d’intel·ligència (i potser també a mi em manca).

Aquestes dues setmanes he manifestat algunes coses de com podria anar la tan desitjada unitat. La veritat és que cada vegada la veig més difícil.

És possible que quan llegiu això hagin passat coses que jo ara ni sospito, però molt em temo que si no hi ha un miracle no tindrem la tan volguda unitat.

La pregunta és: què hem de fer els que ara per ara som fora dels dos blocs dominants i tenim vocació d’unió? He donat raó de la meva opinió sobre qui prefereixo, però això és una opció personal i no sé que decidiran els avui companys d ela Coalició SI. Tampoc sé si arribarem a una visió única.

Estem en una guerra fratricida que no m’agrada. Podria evitar-se? Ho sabrem dilluns Laporta i Carretero hauran parlat si la reunió no se suprimeix per les filtracions. Potser si, potser és la darrera esperança d’unitat.

Avui penso que les eleccions no seran convocades dimarts i que seran el 28 de novembre o el 13 de desembre. El PSC està al seu nivell més baix, no veig quin interès pot tenir Montilla per convocar ja si durant unes setmanes més poden intentar aprofitar-se d’alguns afers per fer mal a CiU. Probablement si jo estigués al seu lloc, anunciaria la setmana vinent que les convoco per al dia 13 de desembre. Unes setmanes per recuperar la intenció de vot. Pitjor expectatives no poden tenir.

En aquest context, si jo fos Laporta no tancaria llistes res i deixaria el pacte obert. Si fos Carretero intentaria convèncer al meu, avui, rival de la necessitat de deixar aquest temps per negociar un model de pacte. Com pot imaginar-se algú mínimament intel·ligent que Reagrupament entrarà en aquest sistema dissenyat per Laporta i els seus amb una quota dels sis primers per Barcelona tancada? És absurd. Només proposar-lo seriosament és tractar a Carretero d’idiota o no voler el pacte. Espero que només sigui un punt de partida per arribar a un altre lloc. O potser la proposta real és un altre i les coses podrien  anar millor. Espero que així sigui.

Quan un parla de pactes ha de partir de la idea que mai no es poden fer fent que algun dels partners aparegui com a perdedor. Tu guanyes, jo guanyo, un bon principi per a qualsevol negoci.

No m’agrada la guerra oberta i em sento mot incòmode, especialment, com us deu passar a molts de vosaltres, tinc molts amics als dos grups. Que difícil és tot quan seria tan fàcil!

A més estic atabalat perquè alguns amics em demanen que faci alguna cosa. Què hi puc fer? Si ho sabés ho faria. Paraula.

Seguim intentant la suma.

Si sumem, guanyem!

Benvolguts lectors, el temps s’esmuny, i els terminis s’esgoten.

Tenim una primera gran fita l’Onze de Setembre vinent, seria  bo que els que tenen capacitat de gestió, esmercessin els seus esforços en assolir un recorregut llarg, perquè, que per la diada Nacional una manifestació reivindicativa es vegi restringida a un recorregut que va de plaça Urquinaona a l’Arc del Triomf, és ofensiu, perquè en la diada Nacional les administracions públiques haurien de ser generoses sense límit pel que fa a les expressions Nacionals, restringir-les i acotar-les només pot ser entès com a una voluntat d’exercir la força institucional corporativa per tal que la expressió “del carrer” no desllueixi la posada en escena de l’establishment polític. Una vegada més, tenen els partits de l’establishment l’oportunitat de no generar més “desafecció”, o més ben dit de no generar una afectació contraria a aquestes maneres de fer autoritàries i absolutistes. Tanmateix, per a ser generosos sense límits en relació a les expressions Nacionals dels catalans, primer òbviament s’ha de creure veritablement en la Nació, i no reduir aquesta realitat a una expressió oficial segrestant la mateixa realitat Nacional i instrumentalitzant-la al servei de interessos polítics particulars.

Bé, ara encarem les properes eleccions al Parlament de CATALUNYA, i abans de qualsevol altre consideració, vull palesar que els independentistes i la Independència de Catalunya hem avançat molt i molt bé, de fet, que un milió i mig de catalans prediquin majoritàriament la Independència de Catalunya al carrer, no és un detall menor que faci pensar que no ha canviat res, ans al contrari ja res tornarà a ser igual.

N’hi ha que opinen que una gran part del independentisme és merament reactiu, que ho és perquè Espanya els ha forçat, pot ser sí, òbviament els espanyols no s’estan de res i no perden ocasió en deixar-nos clar que som espanyols com tots els altres cada vegada que sorgeixen reivindicacions Nacional catalanes, però tanmateix jo no comparteixo gaire aquesta opinió, tot i reconèixer el mèrit de l’Estat espanyol en els seus efectes multiplicadors.

Recordo que en el 2.003 l’augment del vot independentista en mans d’ERC, va fer que “les esquerres” liderades per en Maragall , pretenguessin liderar aquell mar de fons per tal de instrumentalitzar-lo amb un doble objectiu. 1- desactivar i minoritzar el que ells anomenen “la dreta” pel màxim de temps possible, i 2- mobilitzar i instrumentalitzar el capital humà d’aquell mar de fons per tal d’assolir el seu pla d’acció política, a saber: “Construir una nova societat igualitària referenciada en els drets individuals de ciutadania, i construir una nova Identitat Nacional en base a aquests referents”.

Certament la Independència de Catalunya és un corrent profund, una mar de fons, que com les bones cançons tothom acaba cantant, i sempre els més llestos de la classe volen capitalitzar-ne l’autoria, encara que l’autor sigui la mateixa Història que es manifesta en el Poble.

Us recomano (re) llegir Ideals i Telepredicadors http://deumil.cat/index.php?board=1;action=display;threadid=1878

Perquè aquest mar de fons continua creixent sense aturador, i la deriva dels que volen treure’n partit postulant-se com a líders continua.

Ara hem d’aguantar al “federalistes”, que volen treure profit d’aquest corrent, ara, quan han dit NO a qualsevol possibilitat de debat al si del parlament, ara per tal de no quedar descavalcats del corrent, surten amb el rotllo aquest del referèndum, dret a decidir i concert econòmic, qüestions aquestes que bé es podrien considerar “anti-projectes”. La via de la negociació política amb Espanya és una via morta i enterrada, per tant, o exercim la Sobirania Nacional o continuem en la deriva de desaparèixer ràpidament, amb un índex d’acceleració creixent.

Actualment l’únic projecte per a Catalunya és la Independència, qualsevol altre expectativa és la frustració d’una administració penosa i deficient i uns cops de cap contra la paret del règim espanyol, que és la Hispània mateixa, la qual te la incontrovertible “virtut” de fer passar la Llei de L’Impèrium per a l’imperi de la Llei.

Catalans, ara la corda està del tot tensada, i, a falta de saber d’una vegada si podrem votar una única Candidatura, o no, l’Història ens ha cridat a la seva presència, respireu fondo, relaxeu-vos i gaudiu de l’espectacle, perquè després d’aquestes eleccions res no tornarà a ser igual.

Visca La Pàtria!!!!

Agosaradament Vallfosca.

Els països subjugats a un poder superior però no totalment anorreats per aquest tenen un comportament estrany, a voltes contradictori, efecte de la contraposició entre les ànsies alliberadores i la creença de la impossibilitat (fictícia) d’assolir-la (vegi’s el meu article “Concepte Nacional i indefensió apresa”).

Molta part del poble català s’ha sentit identificat en un club de futbol a falta de quelcom millor on reflectir el seu sentiment nacional atès que no es donaven les condicions que s’acostumen a donar en una nació normal, aquest sentiment, també, durant molts anys, a través dels quals va ser durament reprimit pels poders polítics que governaven a casa nostra, va anar derivant en una cosa merament folklòrica, doncs les seves essències es van anar diluint, efectes del temps i la progressiva desnacionalització curosament planificada pels mateixos poders. Així és com molt catalanet d’antiga nissaga o de nou encuny, pràcticament, se sent representat pel futbol club Barcelona i així també com abans enarborava amb orgull la bandera blau i grana, doncs no podia fer-ho amb la quadribarrada, ara ho fa indistintament amb una o altra o inclús amb un “mix” que és comercialitza de totes dues juntes, no sé ben bé si elevant a la màxima categoria la blau i grana o rebaixant a mera ensenya esportiva la que hauria de ser representativa de tots els catalans.

No vull amb això criticar ara a qui, de tota bona fe, decideix aixecar aquelles banderes que considera el representen, mes aviat vull expressar el taranna tan “light” que fem servir en aquest nostre país quan es tracta dels conceptes nació i nacional. Així és com, amb la millor de les intencions, també hem rebaixat la categoria de la bandera nacional a simplement la de “senyera”, quan aquest concepte s’hauria de reservar exclusivament als estendards de menor rang i mai a una bandera nacional. Doncs el mateix hem fet elevant la categoria d’un club de futbol, per molt important que aquest sigui, a la de pràcticament dipositari de totes les essències pàtries.

Tot això estaria molt bé si no ens fes perdre el nord de la nostra situació i crear un mon fictici i idíl·lic on ens sentim més segurs, un mon irreal que ens permet, però, participar d’alegries semblants a les que que tindríem si la situació internacional de Catalunya fos la d’un estat normal. Aquesta estada quasi perpetua en un mon irreal ens fa pensar que aquest ens el podem fer a mida i els demès ens l’acceptaran tal i com nosaltres ho desitgem, quan realment aquest mon funciona des de fa molt anys sense la participació de Catalunya com a Estat i ja te unes regles constituïdes. Un exemple ben esclaridor és la iniciativa que va sorgir ja fa uns anys, vagi a saber de qui, d’adjudicar el distintiu CAT a les matrícules de Catalunya i a demés envoltat del circulet d’estrelles de la C.E.E, com si fos l’oficial i en el moment d’assolir l’Estat Català ens toqués aquest distintiu a les matrícules automobilístiques, doncs NO, el que probablement ens tocaria és C (aquesta lletra crec que no està assignada) o en el seu defecte CA, ja que tres lletres només s’assignen a aquells que ja tenen coincidència en les dues primeres amb un altre país ( i als USA que, es clar, ja se sap, son els amos i poden triar), nosaltres no tenim aquesta coincidència en cap d’altre país. Després ves-li a explicar a un catalanet que sempre ha fet servir CAT que això no és normatiu ni a Europa ni al mon i que ell fins i tot potser ha pagat una multa per portar un distintiu que no es representatiu de Catalunya, o sia, una enganyifa. Bé doncs com això en tot, vivim en el mon de “yuppie”, no som seriosos ni rigorosos en coses que caldria ser-ho i que porten implícit el caràcter nacional, com si ni nosaltres mateixos ens creiesim que Catalunya te dret a la independència i que com mai ho serem tan se val les “tonteries” que fem, i és així com s’explica que els nostres mals en comptes d’anar a menys vagin a més. Qui te un problema i per tal d’evadir-lo se’n va a un mon irreal ja no té un problema en te dos i el segon més greu que el primer.

Portats pel lògic desig de guanyar, que és el que li toca fer a qualsevol integrant d’una competició com és un club de futbol, el “tàndem” Laporta-Guardiola van crear un Barça guanyador dins la competició espanyola i internacional, van iniciar un “circul virtuós” (com van voler denominar-ho en un principi els integrants de la directiva) que ha portat grans èxits, basant-se en la gestió acurada i intel·ligent d’una pedrera conreada de fa molts anys a can Barça i en un estil de joc propi, seriositat i treball, com podem veure tot ben “de casa”. Aquests èxits no ha fet res mes que nodrir dels mateixos i reforçar a una selecció que lògicament i en una situació normal hauria de ser la nostra contrincant natural, ni que fos per raons de veïnatge, a sobre, i com sempre, Espanya se’n beneficia, se’n apropia i els gestiona només al seu benefici nacional, sense fer-ho equilibradament, i és així com seleccionen 9 jugadors del mateix club que ha aportat tot el desgast quan aquest te un partit important a dos dies vista, m’hagués agradat veure si això mateix s’hagués fet en el cas d’un equip castellà. Aquesta “exportació” de talents i esforços al contrincant (defuig-ho la paraula “enemic” per tenir connotacions bèl·liques que millor no usar) és vista pels catalans espanyolitzats com una situació absolutament normal (és lògic) i per molts dels no espanyolitzats com la creació d’una franquícia del Barça denominada “la roja” (no és lògic). En tot això hi ha un parany, i és veure com a normal allò que no ho és, i a l’hora poder extrapolar i gaudir de victòries que, a Catalunya se’ns neguen. Hem de pensar que molts jugadors d’aquesta selecció tan aplaudida per tants barcelonistes i catalanistes no tenen la oportunitat d’escollir si desitgen jugar amb la selecció catalana, per que els mateixos integrants de la Federació Espanyola ho impedeixen. I és ben cert que aquesta selecció, alhora que l’Estat que li dona el nom oficial, fa servir una altra “franquícia” que fa molts d’anys els catalans els vam “prestar” als espanyols i aquests mai ens ho van agrair, ben al contrari se’n van apropiar sense cap permís, la bandera “roja y gualda” la qual no era cap altra cosa que la bandera de la marina mercant catalana. Quan Espanya no tenia bandera unitària, i se’n van adonar que era impossible censurar o fer desaparèixer tots els mapes i gravats on sortia aquesta bandera, la dels pals de gules sobre fons d’or, van decidir apropiar-se-la. És prou clar que els colors vermell i groc mai havien representat al Reyno de Castilla ni a cap dels seus satèl·lits i si en canvi formaven part de tots els estendards dels diferents territoris dels comtes de Barcelona, tant a la península com a ultramar.

És així com l’error en els conceptes i una franquícia a l’estranger ens pot significar acabar de perdre tota la pròpia personalitat salvaguardada (ni que sigui en un raconet) durant tants d’anys i convertir-nos definitivament en part d’un tot del que mai n’hem estat integrants, malgrat i el que ens vulguin fer creure. I sap greu veure gent que havent sigut educats en l’amor i el respecte a Catalunya celebren, com si fossin pròpies, les victòries d’aquells que ens volen fer desaparèixer com a poble diferenciat del seu i als qui els seus sentiments vers la nostra personalitat nacional és d’odi i menyspreu cap a tot el que representi o sigui genuïnament català, només caldria que reflexionéssim un xic abans d’actuar tan “alegrement”.

Per poder entendre una mica la manca d’unitat entre opcions que teòricament tenen els mateixos objectius, avui he escrit algunes reflexions sobre el que representa ser diputat.

Una de les coses que més em va impressionar durant la meva etapa de polític afeccionat  va ser veure com moltes persones perden l’oremus per un càrrec polític. He vist persones que eren intel·ligents, i sense dubte molt catalanistes,  perdre el cul actuant estúpidament per aconseguir ser un simple regidor del poble. Ja no parlo per ser alcalde, no. Només per ser un simple regidor he vist com era capaç de vendre’s l’anima i renunciar moltes coses de les que abans havia fet bandera.

Penso que la majoria d’ells no ho feien pels diners, ho feien per l’ego. No entraré a parlar de la teoria freudiana, però he vist un company independentista perdre la dignitat per anar a una recepció de la guarda civil perquè creia que així tindria més possibilitats de continuar de regidor. He vist altres que es vanagloriaven de la regeneració democràtica i en canvi gaudien que la gent anés a casa seva a demanar ajuda sobre problemes amb la contribució o d’algun permís amb l’Ajuntament i ell poder-los dir, que no és preocupessin que s’encarregava de tot. Parlo de fa més de 15 anys, quan els regidors del meu poble cobraven uns 350€ al mes si tenien cartera o uns 60€ si estaven a l’oposició. Pocs diners. Era més aviat per l’ego que ho feien.

Però si aquesta satisfacció de l’ego, li sumem que als darrers anys als pobles mitjans i sobretot a les ciutats, els alcaldes i regidors s’han assignat uns sous astronòmics comparats amb el que es podia guanyar fora, realment poder dir que sortir escollit a unes eleccions locals és per alguns casos com si t’hagués tocat la loteria.

A molts pobles mitjans i ciutats, la política local ha esdevingut una professió i l’Ajuntament l’empresa més important. Per posar un exemple, el darrer cop que vaig mirar el que cobrava l’alcaldessa del meu poble,  a Malgrat de Mar, per l’any 1999, aquesta ja cobrava més de 55.000€ anuals. Estic segur que ara deu rondar pels 70.000€. Abans d’arribar a ser l’alcaldessa, havia estat caixera d’un supermercat d’un càmping a la platja. Aviat farà 20 anys que va passar de cobrar el sou mínim, només a l’estiu,  a tenir un dels sous més alts del poble. Quasi com si t’hagués tocat el cupó de cap de setmana de l’Once que et garanteix per 25 anys un sou de 6.000€ al mes.

Igual que a la loteria existeix els premis normals i la “grossa” de Nadal, a la política succeeix el mateix. Poder arribar a ser diputat al Parlament, és com si et toqués la “grossa”.

Un diputat al Parlament, a part del seu sou de base que sembla poc, uns 42.000€, compta amb una excepció fiscal al IRPF d’una tercera part del seu sou. Té a més unes dietes que segons el lloc de residència van des de 21.000€ a 30.000€. És a dir el sou mínim brut d’un parlamentari català és de 63.000€ a 72.000€. Si extrapolem sense comptar que una tercera part no cotitza a la IRPF podem dir que equivaldria a un sou brut d’uns 80.000€ anuals. Però també podem sumar complements per ser representants del grup parlamentari que van des de 21.000€ a 50.000€ anuals o per ser membres de comissions siguin de llei o creades ad-hoc per seguiment, estudi o investigació (cas Millet per exemple), que poden cobrar entre 6.000€ i 11.000€ més anualment. En defenitiva un diputat català si hagués de trobar un sou similar a una empresa privada, hauria de cobrar entre 80.000 a 140.000€. ( aquí no compto amb els càrrecs de President, Vicepresident o secretaris de la Mesa del Parlament, que aquests menjant a part). Podeu llegir-ho amb detall a aquest document, que encara que és del 2007, estic segur que ara malgrat la rebaixa del sou que van anunciar que farien, deu ser més o menys el mateix.

Igual que hi ha diversos tipus de loteria, també hi ha diversos tipus de diputat. Un diputat provincial no és el mateix que ser-ho d’un Parlament autonòmic i aquest tampoc no és el mateix que ser-ho de l’Estat Espanyol, o ja no parlem de ser del Senat. Aquests darrers cobren més o menys el mateix que un diputat i ningú sap qui són i que fan. Però el que es porta el millor premi és ser Europarlamentari. Això si que és el “cuponazo”. A part que cobrés per cinc anys, tenen el bàsic sou de 7.200€ mensuals, més dietes i tots els viatges pagats amb avió en classe Business cada setmana des de casa. Però si no hi havia prou disposen d’un pressupost de 17.000€ al mes per poder contractar assistents sense que importi el parentesc (aquí inclou la parella o fills) i el millor de tot, només treballen 3 dies a la setmana. Ho sé de primera mà. Quan vam organitzar la manifestació de Brussel·les, vaig haver de demanar dos dies de vacances a la feina per poder anar el dijous al matí al Parlament Europeu perquè ens rebessin. Segons es veu, impossible trobar un eurodiputat abans del dilluns al migdia o després del dijous a la tarda, tots ja estan tornant cap a casa.

Com he dit al principi, l’ego de les persones per poder tenir un càrrec pot fer que es venguin per un plat de llenties. Però quan aquest plat de llenties resulta ser més aviat un plat d’un exquisit caviar,  encara la temptació  es dificilment insuperable. Però els diners no ho són tot,  també cal recordar que un diputat té immunitat total mentre ho és i no pot ser investigat per la polícia. Té viatges pagats per a tot el món amb hotels de luxe i recepcions a llocs que mai hauria pogut somiar entrar. Però hi ha una altre cosa, que pels més espavilats els hi és encara més important: poder accedir a un nivell social ple de contactes que li permetrà desenvolupar la seva posterior carrera. Molts diputats i membres del govern, gràcies a aquesta xarxa de contactes, es col·loquen ells o familiars seus, com a membres de consells d’administració de moltes empreses publiques o semi-publiques o de privades que depenen de contractes públics.  Un exemple ho tenim amb la dona del Montilla. Un cas tant escandalós tant pel fet de que la dona del President tingui més de 15 càrrecs gràcies a la política com pel fet que és denunci i no passi res. Increible !!

Molts quan deixen de ser diputats, consellers o ministres, acaben sent els directius d’aquestes empreses. Aquí no oblidem els bancs i caixes, cosa que explica l’opacitat del finançament dels partits i també la crisi actual degut a la política del totxo promocionada des dels governs locals, regionals i estatals.

Però  si no n’hi havia prou, gràcies aquest bloc del company Òscar Izquierdo , he llegit les avantatges fiscals i sobretot per les pensions, que tenen els diputats, senadors i membres del govern. És increïble la immoralitat de les lleis que els mateixos diputats fan que afavoreixen escandalosament als seus interessos, mentre cada vegada endureixen més les condicions dels treballadors per aconseguir una pensió digna.  Trobo escandalós que exdiputats i membres del govern pugin cobrar varies pensions a la vegada per diferents càrrecs públics mentre un treballador només pot cobrar una. Però encara trobo més escandalós que si un diputat o membre del govern, aconsegueix ser-ho al menys durant 7 anys, ja cobrarà la pensió màxima quan es jubili. És a dir, un treballador necessita haver de cotitzar al menys 35 anys per accedir a cobrar el màxim d’una sola pensió, però un diputat només amb 7 anys ja en té prou per cobrar-la a més la que tingui per la seva professió anterior o posterior.

Sense dubte arribar a ser un diputat és per a molts, un trampolí per entrar al club dels rics.  És com si et toqués la “grossa” de Nadal. Obra tot un ventall de possibilitats per fer una veritable carrera, a part de poder-se garantir la pensió d’or quan et jubilis.  Així em puc explicar la fal·lera per sortir diputat d’alguns que malgrat es diuen que són independentistes, no estan gaire per la unitat entre els independentistes. No sigui que per culpa de compartit amb altres companys li toqui anar més a baix a la llista i no surti escollit. Quan de vosaltres estaríeu disposats a renunciar que us toqui “la grossa” de Nadal perquè li toqui a un altre company? Tot per una proclamació d’independència que tothom sap que per desgràcia aquesta legislatura no serà possible?

No vull explicar el que he vist i el que crec que es veurà properament per part d’alguns per poder sortir a les llistes dels premiats de la loteria. Només pensant en termes loteristic,  un pot arribar entendre certs comportaments de companys que consideraves patriotes de pedra picada.  Arribar a ser diputat, igual com si et toca la “grossa” de Nadal, si que et pot canviar la vida.

Endavant les atxes!!

Fa un parell de dies vaig ser a Prada de Conflent per participar a la Universitat Catalana d’Estiu. Vaig ser a una taula rodona, convidat per Església Plural, parlar d’ètica i política. Per respondre com plantejaríem les coses en una Catalunya Independent i si és possible un nou ordre social.

Vaig compartir la taula amb Antoni Castella, de Sobirania i Justícia, Santiago Espot , de Força Catalunya, i Montserrat Tudela, de Reagrupament. Un plaer sempre compartir un debat amb amics. Unes presentacions ben diferents perquè tots som diferents i unes bones preguntes per part del públic assistent.

Un dels ponents, Antoni Castella, ens va dir en la seva intervenció, que Sobirania i Justícia no participaria a les eleccions i que donaria suport a la força independentista resultant de les esperades aliances. Ens la va demanar a la resta. En acabat ens vam fer unes fotos d’unitat.

Els que érem allà teníem ganes que les coses anessin endavant i hi vàrem parlar força.

Ho deia Joan Carretero aquell mateix dia en una entrevista a Els Matins de TV3. Estem parlant-ne. Jo només us hi puc dir, ho avançava en aquest bloc la setmana passada, crec que per a mi es donen totes les condicions necessàries i suficients per col·laborar amb Reagrupament.

Formo part d’un col·lectiu plural, la Coalició SI, i per tant amb actors diferents i necessitats conjuntes diferents. El conjunt hem de plantejar-nos internament alguns aspectes i avançar una mica més. Trigarem molt? Evidentment no, impossible si les eleccions es convoquen el dia 30 o 31, però en tot cas, com que hem començat tard i l’agost no és el millor moment, segur que uns dies. Espero que pocs.

Ja sabeu ara el que més crípticament deia la setmana passada.

Avui, circumstàncies estranyes, m’han fet arribar tard a aquesta cita, però he dit el que volia dir amb molt poques paraules. Són les que volia dir.

Estic segur que la suma anirà endavant. Hi serem tots? No ho sé, espero que si, per mi no quedarà perquè

Si sumem, guanyem!

Fa alguns dies un amic em va comentar que “de poca cosa serveix tenir raó si els demés no la reconeixen”, i això per a uns moments em va fer pensar i reflexionar al entorn de la meva conducta insistent, com a una maça que colpeix pesadament un clau una vegada i altre, referida a la necessitat d’articular una Candidatura Independentista única en les eleccions de la tardor, insistint sobre tot en la idea de que la confecció d’aquesta “llista” ha de ser una declaració implícita que vingui a dir: “Tots hi sou benvinguts, amb la vostre pròpia personalitat, perquè La Nació és l’obre comuna que ens concerneix a tots”.

D’alguns interlocutors rebo la idea de que negligir als nínxols més xics no altera en res el resultat final, i potser tenen raó, però tanmateix això és sempre una rebaixa, perquè el procés que hauria d’estar obert a La Nació sencera, queda restringit a la gestió d’unes capelles particulars, no perquè els actors absents no hi vulguin concursar, sinó perquè son negligits i maltractats.

És fàcil veure que la defensa “Numantina” d’una idea aparentment xica, merament “compositiva”, indica que tota l’arquitectura ideològica que hi ha al darrera és fràgil, i que en caure aquella xica part compositiva tota aquesta arquitectura cau i queda en no res, però no és el meu cas. Una de les coses que vaig veure, en relació a la revisió del meu capteniment, és que crec que les capacitats potencials de la consciència poden, en base a noves comprensions, inferir noves conductes, que desbloquin la repetició.

La representació del món i de la realitat en “imatges” es transmet en un discurs verbal, i és amb un nou discurs verbal que podem inferir noves interrelacions en les “imatges” que configuren el món i la realitat, que possibilitin noves accions diferenciades.

El món (humà) ha canviat moltíssim amb molt poc temps, i aquest canvi ha estat acompanyat i condicionat per a un canvi de les imatges i idees que s’expressen verbalment, i el discurs que preval és el que mou el món. Des de aquesta perspectiva és fàcil entendre que els mitjans de comunicació, capaços de generar “un estat d’opinió”, siguin avui una principalíssima eina de “Poder”, i és per això mateix que el fer us del dret de lliure expressió, és un recurs gens menystenible, sempre que tinguis bones idees, les bones idees son com les bones cançons, es propaguen com el vent i tothom les coneix, sense que se sàpiga qui n’és l’autor.

El món es debat avui, en una “dialèctica de les idees”, la filosofia del llenguatge està de moda, i el que pugui validar un “discurs” davant de qualsevol interlocutor acabarà tenint èxit.

Visca La Pàtria.

Cordialment Vallfosca.

Mentre segueixen les maniobres de l’Estat Escanyol contra la personalitat catalana diferenciada, personalitzada ara en la Defensora del Pueblo (Español, naturalmente) en funcions (les funcions de fotre als interessos de Catalunya sempre es compleixen escrupolosament per part dels Espanyols, malgrat estiguin només “en funcions”), María Luisa Cava de Llano , en contraposició, com sempre, de tot lo español a lo català i també, com sempre, collant el cargol de l’anomenada, per ells, “armonización de las autonomias” (recorden la LOAPA?) la qual cosa no es res mes que el fet d’anar laminant las diferències que poden haver-hi entre Castella i Catalunya, a favor sempre dels interessos de la primera, naturalment. O sia la “armonización” d’assolir la completa homogeneïtzació de lo castellà a la resta de l’estat ( ja els queda ben poc). Mentre segueixen, deia, aquestes maniobres, que des d’aquí entenem com agressions i que en un altre escrit ja vaig palesar que no ho eren ben bé, sinó el fet senzill i concret que ells defensen allò que creuen seu, front el que veuen com un perill per a tot el muntatge i entramat patriòtic cultural que poc a poc han anat confegint durant els segles: basat en mentides històriques, manipulacions de texts i mapes, persecucions de idees i persones, cremes i reimpressions falses o adulterades de llibres i escrits que no interessava perduressin en el temps tal com eren en origen (per no donar fe d’una realitat diferent), apropiacions de personalitats històriques i culturals fins el punt de canviar els noms, la procedència i tot el que calgui per tal de restar la importància de una nació que era avançada i rica (la catalana) en front de l’altre (la castellana) d’importància secundaria tan política com econòmicament. Manipulant noms i cognoms de personalitats il·lustres, l’ordinal d’alguns reis (inclús dels adquirits) i no fent esment o disfressant tot allò que pugui donar pistes del que va ser realment la història, posem per cas, fent-nos creure (o no traient-nos de l’error) que el seu Felipe II va ser també el nostre Felip II (el qual en realitat va ser Felip I de Catalunya i Aragó) doncs el seu Felip antecessor: Felipe el Hermoso, mai va regnar Catalunya i Aragó, ja que després d’un període de regència un cop morta Isabel i no podent governar Castella -aquesta passava a la seva filla Juana- Ferran (el qual era II de Catalunya i Aragò i V de Castella – com a rei consort exclusivament- doncs les corones Castellana i Catalana eren regnes diferents, va seguir regnant la corona Catalano Aragonesa, mentre Felipe el Hermoso (a la mort de la seva esposa Juana la loca) ho feia amb la de Castella i Lleó, cosa que demostra que España tal com avui s’entén no existia, i si unes nacions que s’anaven ajuntant i separant segons casaments, herències i morts. Tot aquest és l’interès que té la España castellana, el d’apoderar-se d’un territori que no li es propi pel camí d’apropiar-se també de la seva història, la d’una nació anomenada Catalunya que no és ni ha sigut mai seva, i que per aquest camí de la prèvia apropiació i manipulació ens volen presentar drets històrics que no son seus sinó nostres, reivindicant els seus, confegits artificialment, com a legals i veritables mentre atorguen als nostres, els reals i veritables, la categoria d’espuris. Aquestes manipulacions de la realitat només poden assolir-se i consolidar d’una manera: per la imposició amb la força de les armes. I així ho han fet històricament els castellano espanyols front els catalans i Catalunya, fins i tot les últimes dictadures dels generales Primo de Rivera i Franco no van ser res mes que una excusa per acabar de doblegar la resistència catalana a sotmetre’s al jou castellano español (“l’escanyolísme” en podríem dir, des de Catalunya vist).

Tot això es va succeint contínuament, ara la tàctica ha variat, ara ja no cal bombardejar Barcelona cada 50 anys, ja no podrien fer-ho sense que la opinió internacional se’ls tirés a sobre, ara funcionen a cop de Constitució Escanyola, aquesta mateixa constitució que ens van jurar que era oberta i democràtica i que era d’ampla interpretació, tan ampla que hi cabríem tots. Si..si, tan ample que ara se la fan vindre bé per on volen ells solets. Aquesta mateixa Constitució que molts Catalans van ser tan rucs (mira que ho arribem a ser!!) de votar-la afirmativament, tornant a ser rucs per doble volta creient en les promeses d’aquells que mai han acomplert amb la seva paraula: els castellano espanyols, els quals sempre fan gala d’aquella màxima castellana tant antiga: “Antes de meter…¡¡mucho prometer!!” i que ara ha derivat en una de més moderna i llarga.

Mentre tot això es va esdevenint, mentre ens les engalten una darrera de l’altre, mentre ens posen el volum sencer de la Constitución Española amb aguilucho i tot entre les natges i els juristes del Tribunal Constitucional, els diversos defensors del pueblo español, el PP, el PSOE i moltes autonomies de España empenyen fort per que ens entri una mica mes endins, alhora que ens exigeixen que acceptem aquesta cruel maniobra amb un somrís d’agraïment, doncs, segons ells, aquesta cura miraculosa ens farà oblidar les nostres arrels i viure més feliços i menjar fins i tot anissos. Mentre tot això succeeix, que fem els catalanets? Home, doncs un esport molt nacional: barallar-nos entre nosaltres, crear desunió: la biga i la busca, gran tradició catalana: jo busco la biga dins el teu ull i tu bigues la busca dins del meu!! i així anem deixant que els forans vagin fent de les seves a ca nostra, mentre no som capaços d’arribar ni tan sols a acords de mínims, ells ja no tenen tan sols acords de mínims sinó de màxims!!. Això si, dins del nostre esport nacional també fem molt bé el ploricó: queixar-nos i manifestar-nos ho fem de conya, ara quan hem d’arribar a l’acció efectiva: Això ja son figues d’altre paner!! Això fa por!! És una feinada de cal Deu i és millor i més senzill seguir donant-los la culpa als de Madrit, que no pas fer allò que cal fer aquí: Quedar-nos a casa nostra i engegar Escanya a pastar fang!!. Senyors/es polítics nacionalistes, catalanistes, independentistes i tutti quanti us dieu Catalans amb totes les lletres: Així no es guanyen les guerres, ni tan sols una partida de mus!!. Sento l’expressió però n’hi ha per engegar-vos a c**** a la via…, i tots ja m’heu entès. I ja no ens parleu de processos llargs i carregosos que ja sabem com acaben: sempre amb la victòria espanyola (doncs sempre us porten a l’hort). Primer mulleu-vos: procés polític, declaració unilateral d’independència i desprès procés informatiu i social i referèndum popular quan calgui. Fer el contrari és acceptar la submissió de Catalunya a Espanya i només aquest fet justificaria el fet de demanar primer el referendo del poble per tal de legitimar de principi un procés que es consideraria il·legítim, però que contràriament a això  és absoluta i totalment legitim per si mateix, doncs els drets històrics son nostres, i per tant democràticament només cal ratificar-ho a posteriori.

No, senyors!! Els drets històrics son nostres i així ho hem de proclamar al mon sencer, ens en sortim d’una associació amb la resta d’Espanya en la que no ens interessa continuar, per que si, executem el nostre dret a l’autodeterminació, abandonem una associació que no ha sigut mai tal i que tan sols ha significat sotmetiment per part de Catalunya a la resta i que només es va assolir per matrimonis reials i ocupacions militars de tot tipus, deroguem la Constitució Espanyola (això amb una majoria de parlamentaris suficient es pot fer perfectament), declarem un període constituent i llavors el poble que referendi el nou Estat i la nova constitució. Altra cosa es fer volar coloms o el que es pitjor: seguir-nos entretenint per no arribar mai a cap lloc, la independència del dia de la marmota.

I pels independentistes a seques: Llista única d’una vegada i desprès a comportar-se com uns homenets i a treballar seriosament i units per l’únic important ara!! Que per fer riure ja tenim als de sempre!!.

Visca la Pàtria

Us recordeu com estàvem abans de la manifestació de Brussel·les?. Jo si, perquè el que em va motivar fa dos anys trucar a l’Enric i a l’Agustí per veure si ens podíem trobar per valorar les possibilitats de fer realitat el que al Facebook demanaven un miler de catalans, no fou l’afany de complicar-me la vida a fer el ridícul més espantós amb una manifestació per la independència a 1.400 quilometres de Catalunya. Fou perquè creia que la política independentista passava els pitjors moments de la seva història dels darrers anys. Veia que Catalunya rebia per a tot arreu i els polítics catalans independentistes no hi feien cas. Mohammed Jordi, un dels personatges radiofònics de l’any (La competència, RAC1) ha posat de moda una frase que hi escau molt bé per explicar el que es respirava: „Se’ns pixen a la cara i diuen que plou”.

Brussel·les era tot un repte.  No teniem cap certesa que ho aconseguiriem. Però sabíem que era impossible que els catalans no reaccionéssim davant tot el que ens passava. Per això ens vam posar a pencar de valent, ple d’i·lusions i al final entre tots ho vam aconseguir.  Era el moment adient per aconseguir portar 10.000 catalans a Brussel·les cridant ben fort „Volem l’Estat Català – We Want a Catalan State“.

Un any i mig després de Brussel·les, ha succeït moltes coses: la ILP, el naixement de Reagrupament, el referèndum d’Arenys de Munt, els posteriors referèndums populars, la crida per la Conferència Nacional del Sobiranisme, la manifestació del 10J i ara Solidaritat Catalana per la Independència.

En aquests moments estem vivim una disputa per veure quina serà la candidatura que proclami la independència. Hom pot pensar que això és dolent per la causa comuna. No ho nego que seria ideal que a dos mesos de les eleccions, en comptes de discutir aquest tema, anéssim tots junts en una sola candidatura fent campanya per a ella. Però també es pot fer una altra lectura: Realment hi ha moltes possibilitats que aquesta candidatura obtingui bons resultats donat l’interès de tants candidats a formar-hi part. Sense dubte igual que abans de Brussel·les, per mi es respira a l’ambient que és possible aconseguir una nova fita per estar més a prop de la nostra llibertat. Igual que llavores, els independentistes hem de pencar amb il·lusió i valentia per aconseguir que entre tots al final tinguem la candidatura més unida i potent per dotar una veu realment independentista al Parlament que reculli l’anhel que es respira a la societat catalana a favor de d’un Estat propi.

Demano comprensió i paciència. No ens hem de precipitar i cremar els vaixells abans d’hora. Per això mirem positivament els moviments independentistes que han sortit darrerament. Tots tenen en comú que la independència no només és necessària sinó que és possible gràcies a la proclamació unilateral de la independència al Parlament. Està reconegut internacionalment i avalat per la sentència del Tribunal internacional de l’Haia pel cas de Kosovo. Millors condicions no ho podiem somiar fa poc temps enrere.

Fa pocs anys, hauria estat impossible pensar-hi amb aquesta via. De fet encara havia molts catalans que no veien necessària la independència per millorar el futur i el present de Catalunya.  També hi havia molts que no veien cap full de ruta factible per aconseguir la independència. Només alguns teorics de l’independentisme com Josep Pinyol havien aventurat aquesta possibilitat. De fet només fa un any i cinc mesos quan Joan Carretero ho va proposar a l’article  a l’Avui “Patriotisme i Dignitat“. Molts el van titllar de messiànic i il·lusori. Després de centenars de conferències per  molts pobles de Catalunya,  Reagrupament ha aconseguit convèncer a una part important dels catalans que és possible fer-ho.  Tant és aixì que no fa ni dos mesos, alguns dels que ara volen liderar aquesta candidatura independentista, encara desqualificàvem aquest cami i apostavem per un referèndum, encara que fos amb una pregunta indirecta o no vinculant del tot. 

Avui en dia, malgrat totes les evidències i especialment el dilubi daurat que ha significat la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol , està clar que un referèndum vinculant o no, és del tot inviable. Però els dirigents de l’únic partit parlamentari independentista segueixen defensant aquesta via. Aquests dirigents segueixen negant-se a acceptar la via de la proclamació unilateral d’independència com el camí únic i viable per la independència, mentre defensen l’impossible: convocar un referèndum vinculant des del Parlament autonòmic. És comprensible que ho facin, atès van convidar a marxar del partit a la persona que va ho proposar.  Potser haurien d’escoltar més les bases del seu partit i empassar-se l’orgull. No poden deixar passar aquesta oportunitat de ser protagonistes de la història del naixement de la nació catalana.

La pluja daurada que rep Catalunya per part de l’Estat espanyol esta fent despertar cada dia a més catalans. N’hi ha molts que es resisteixen a acceptar que no està plovent. Potser són una majoria encara. Però la ferum de pixats és massa insuportable quan passa el temps. Per això cada dia més catalans estan convençuts que necessitem una dutxa desinfectant i  que  canviem el més rapidament possible la roba pixada per una de nova.

Catalunya necessita la regeneració democràtica per desinfectar-nos d’un Estat espanyol hipotecat i  ple de corrupció. El poble català necessita vestir-se de nou amb un Estat català per poder anar pel món, ben net i sobretot amb dignitat.

Endavant les atxes!!

A mi m’agrada el psicòleg Howard Gardner i dels seus escrits sempre trec raonaments sobre conceptes que em resulten molt útils en les meves reflexions. Ell parla del lideratge i en base al que diu he estat reflexionant sobre el concepte de líder i la situació actual del lideratge dins de l’independentisme.

El lideratge no es pot treure de context. El lideratge en ciència experimental està més relacionat amb la creativitat, mentre que el lideratge en política està més aviat relacionat amb la capacitat d’influir.

Un líder polític ha de ser capaç de transmetre “la seva visió”, un a història, un compte, basat o no en la seva vida, que faci que els potencials seguidors s’identifiquin. D’alguna manera, encara que no cal que la gent vulgui ser com ell, la gent ha de sentir que encarna un ideal, que hi confien. Un líder pot ser vàlid per a un període històric concret i deixar de ser-ho després. Gardner ens cita a Churchill o De Gaulle, líders durant la Guerra Mundial i perdedors després.

El líder polític és capaç de moure el col·lectiu cap a un projecte concret, rebre el suport dels seguidors. En el context polític democràtic, obtenir molts vots per al seu projecte.

El líder ha de ser identificat com el conductor que ens portarà a un projecte nacional determinat. El líder guanyador ha de projectar la imatge del país que els seguidors voldrien. Tanmateix, el que no poden fer mai els líders o els que ho volen ser és comunicar unes idees i trair-les amb les seves accions. Està clar que una persona que vulgui liderar una campanya en favor de la monogàmia no pot viure públicament en la promiscuïtat. De lideratges frustrats em tenim de ben clars a la política catalana. No cal anar molts anys endarrere.

El votant català, davant unes eleccions, es troba amb una sèrie de sigles, que corresponen a partits, però no hi veu líders. Són projectes més o menys coneguts entre els que hi pot triar. Encarnen quelcom perfectament conegut per ell. Pràcticament qualsevol persona mínimament il·lustrada sap què pot esperar de CiU, d’ERC, d’ICV, del PP o del PSC. Difícilment tindrien cap sorpresa si fossin al Govern. No hi ha lideratge, cap no transmet la il·lusió col·lectiva d’un país nou, però si que hi ha projecte conegut.

La presència d’un líder en el panorama polític podria fer quallar noves sigles al seu voltant que farien trontollar l’stato quo. L’independentisme està actualment ben viu al nostre país, per raons emocionals i per raons de caire econòmic (veieu el magnífic article de David Garcia) i per altres no menys importants (veure el brillant article de Suso de Toro), però fins que no es demostri de forma clara, l’independentisme està mancat del líder capaç de moure aquests votants cap a un projecte concret.

Evidentment els líders en potència existeixin ara i el ferri control dels mitjans per part del “sistema” impedeixen que la seva veu arribi amb claredat a tothom. Avui el líder en potència s’ha de servir de mitjans que puguin competir amb la maquinària els partits. Arribar un dia a la TV no serveix de gaire, com va predir Andy Warhol, a la nostra època tothom tindrà quinze minuts de fama. Cal alguna cosa més.

És bastant evident que per obtenir vots has d’aconseguir que els teus potencials votants sàpiguen que existeixes i també quin és la teva “visió” quin és el teu somni que vols compartir. Que coneguin el teu projecte de país. Que sàpigues transmetre il·lusió permanent (no un aplaudiment en un míting davant d’una munió de gent engrescada). Han de saber qui ets, com és la teva vida i que aquesta forma de ser i viure inspiri confiança. Sense que calgui arribar al conegut “I have a dream” de Martin Luther King o al més modern “We can” de Barack Obama, cal crear un egrègor (ἐγρήγοροι), un pensament col·lectiu, una comunió que abasti raó i emoció.

El líder ha de comunicar de forma directa. Pot escriure el millor discurs i repartir fotocòpies. No serveix de gaire. Un discurs menys brillant però comunicat de viva veu, amb emoció, transmeten credibilitat, engrescarà molt més, comunicarà, s’establirà un corrent energètic que unirà a tots els presents. Hi haurà sinergia, els que l’hauran escoltat ho transmetran. La qüestió no és si el discurs és millor o pitjor, si parla millor o pitjor. La pregunta és: Ha deixat pòsit? Els que han escoltat a l’orador el recordaran positivament? Creuran en ell? Seran els seus apòstols?

Si apareix un candidat a líder (no em refereixo a un candidat dels partits – màquina existents) que encarna un model de vida rebutjat per la població, segur que no serà líder. Podrà estar davant d’un projecte si se sap envoltar de les persones adequades, però mai no serà líder. Ser líder implica reciprocitat. El líder comunica una imatge i rep l’escalfor. I no parlo d’un míting sinó d’un mig i llarg termini.

Això em porta a dir que el lideratge depèn del medi. Per exemple, l’adulteri és motiu d’abandó d’un candidat als EUA, aquí dubto que se li donés gaire importància. La moral col·lectiva és diferent en un i altre lloc. Així quan dic un model de vida no estic fent una qualificació moral, senzillament ha de tenir uns principis, una forma d’actuar, que la nostra societat consideri necessaris en la política actual del nostre país.

A mi, sense estar gaire segur de posseir la veritat, em sembla que la credibilitat i la coherència són dues de les virtuts necessàries. No calen gaire proclames de patriotisme, calen accions que reflecteixin que sempre s’actua d’acord amb el que es diu. Per altra banda, la societat catalana rebutja l’amor al poder (en diuen poltrona). Ja sabeu que segons la meva opinió un líder polític ha de tenir ambició de poder (si voleu la justa necessària), altrament no li compensa embolicar-se, el seu cervell no obtindrà gaire recompensa.

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se si tenim el (o els) líder(s) polític(s). Vagi per endavant que no crec en la perfecció, però que tampoc entraré en aquest maleït costum caïnita dels catalans de maldir dels que tenen el mateix objectiu que jo: la independència. No vull col·laborar a fer riure al nostre autèntic enemic, l’unionisme.

Podria fer una anàlisi personal de cadascuna de les persones que avui estan en el moviment polític independentisme i que, més o menys, es postulen per liderar la independència. Podem analitzar si arriben a tothom, si transmeten aquest somni col·lectiu. Cadascú de nosaltres podria avaluar la capacitat comunicativa, la coherència, la credibilitat, la capacitat de fer-nos somiar col·lectivament , etc. de cadascuna de les persones que coneix. Segurament si contestéssim una enquesta sobre qualitats d’aquestes persones no diferiríem gaire.

Ningú no és perfecte, més difícil encara amb el sistema en contra, però jo us diré que, sota el meu punt de vista, entre tots hi ha un que acompleix un nombre més gran de condicions de les que jo considero essencials. Igual sabeu quines són aquestes condicions. No diré més. Només afegiré que si arribat el dia D, no hem aconseguit la necessària unitat, faré un pas endavant per donar-li el meu suport i m’hi posaré al costat, ho millor darrere seu, per tal que ningú pensi que vull fer ombra. La independència és a tocar.

Si sumem, guanyem!

Bon dia a tothom, avanç de res, dir-vos que fa uns quants dies que soc a muntanya, desconnectat gairebé del tot, la “tele” en les actuals circumstàncies de ben poc em serveix, els telenotícies son gairebé un “pamflet” d’esquerres amb el justet contrapunt “de l’oposició” de rigor, només toquen el “tema” molt tangencialment, i si es fa alguna taula “rodona” ni que sigui quadrada, tracten el tema des de una perspectiva conservadora i desfasada en el temps, que si l’estatut val o no val, si és viu o és mort, encara.

 Amb tot, vull dir que podria ser que en penjar aquest post s’haguessin produït esdeveniments substantius que en escriure aquest post, un servidor, encara desconegués, si aquests esdeveniments signifiquessin una passa endavant en la articulació d’una Candidatura única, excel·lent, encara que ara per ara soc reticent a creure-ho possible en tant curt termini.

En les darreres setmanes, d’ençà de l’aparició de Solidaritat Catalana, el galliner independentista s’ha esvalotat molt, adhesions incondicionals, rebutjos viscerals, etc, tanmateix gairebé tots estem al cas de que sinó anem plegats en una sola candidatura poca cosa farem, a banda de fracassar i fer el ridícul.

Sembla, que el problema que tenim per tal d’assolir anar aplegats, és sobre tot de procediments, tot i que no deu mancar, també, qui no en tingui la voluntat, encara que tot i així la fermesa en els posicionaments dels diferents actors (Solidaritat Catalana, Rcat, Conferència Nacional del Sobiranisme) i el clam de les bases per a la Unitat forcin a un pacte sí o sí.

Quan el doctor Carretero va fer una passa endavant, els independentistes ho varem celebrar d’allò més, això seria un factor important, que procuraria atraure el vot independentista tant del abstencionisme com dels desencantats que votaven, encara, a partits “catalanistes” amb representació al si del Parlament.

El doctor Carretero, malgrat declaracions retòriques com ara “tan debò  hi hagués altres eines com ara Reagrupament”, el que predicava era  “la llei natural de la evolució de les espècies”, el que s’esperava, per part de Rcat, era que tots els grups i grupuscles independentistes extraparlamentaris renunciessin a ésser, que es diluïssin, que s’immolessin  en l’altar del sacrifici patri en honor al Gran Khan. Grandíssim error de càlcul, només justificable per una ignorància proverbial, o el càlcul referit a les poltrones.

Sigui d’una o d’altre manera, el fet que els nous rics del independentisme, ara també  Solidaritat Catalana, hagin aparegut en l’escena política irrompent com un elefant en una botiga de terrisses, llançant una OPA hostil a tot allò que es mou en el camp independentista, tot i no ser altre cosa que “més del mateix”, ha provocat  respostes de tota mena, entre les quals no falta la que apel·la a la famosa “llei de selecció natural”, però a mi, si voleu que us ho digui, no m’acaba gens de fer el pes aquesta “teoria”, en primera instància perquè no hi ha res de “natural” en les respostes “humanes”, aquestes son sempre intencionals, i amb un component “d’artifici” especulatiu a futur importantíssim, tant és així que fins hi tot pots intencionar ingerir una o altre menja condicionant una resposta tan vegetativa com el anar de ventre.

Més enllà d’això, però,els que plantegen la llei de la selecció natural com al procediment que finalment farà emergir aquesta Candidatura Única, ho fan considerant que els diferents grups organitzats estan de fet, i sense remei, en una cursa competitiva. Mal plantejament aquest.

Considerar els grups i grupuscles independentistes merament com a botigues que depenen exclusivament de les vendes temporals, dels vots, sense cap altre interès que fer calaix, és un error, els interessos que uneixen als éssers humans poden ser a llarg termini, com bé ens recordava el professor Canela, i complexos, sobradament complexos com per a no renunciar-hi, màxim quan la “fita” assenyalada es pot assolir molt més avantatjosament per procediments “cooperatius”, molt més “intencionals” i intel·ligents, deixar de banda bona part de grups i grupuscles, no és pas el més intel·ligent, perquè aquests no s’extingiran, senzillament en quedaran al marge, sense Sumar, perquè si se’ls força a competir, potser el més intel·ligent per part del “xicarrons”, sigui esperar veure passar el cadàver de l’enemic, asseguts tranquil·lament al portal de ca seva, per emergir en un moment més propici. Si la “fita” s’aconsegueix sense el seu concurs, perfecte, si no, hauran de comptar amb ells tal com ells ja demanaven. Després d’haver-los negligit i menystingut, ningú hauria de gosar de judicar-los de traïdors i coses semblants, màxim quan els Grans Khans de les organitzacions que pretesament marquen el pas, han estat reiteradament advertits, la setmana passada deia: “Si algú vol aplegar aquesta sinèrgia(Nacional), ha d’entendre que no pot tractar LA NACIÓ, com a al seu Ramat, aplegar la sinèrgia NACIONAL vol dir que s’ha de procurar un espai, on els actors que, durant anys de resistir,  han anat configurant els seus nòduls de resposta hi càpiguen, perquè ells son indubtablement Nació”.

Tornant a la “selecció natural”, les especies pitjors adaptades s’extingeixen, simplement, sense que hagin de ser necessariament assimilades per a les emergents més ben adaptades.

  El primer que cal entendre, es que lo que governa aquests processos, son les intencions, i les diferents intencions sovint entren en conflicte i col·lisionen.

Parlava aquí dels processos Històrics, Humans.

    Això no ens hauria d’estranyar a la llum dels antecedents. En el procés de la evolució de les espècies, els individus moguts per la intenció de perpetuar-se, han lluitat a trot i a dret per tal de prevaler per damunt dels opositors. I encara que per assolir l’èxit en aquesta lluita s’hagin hagut de implementar estratègies associatives, això no s’ha fet per raons altruistes, sinó atenent a les demandes egoistes dels individus que les han implementat.(Urak-Vallfosca).

Deia l’altre dia, i ara vull recordar, que considerar al Poble Català com si fos un conjunt de tribus de les planures de Mongòlia exterior, mostra un gran desconeixement del que hem estat i del que encara som, no me’n puc avenir de tanta ignorància, si voleu esdevenir un poble tribal com el que eren i son encara els conqueridors de la península dels ibers, ja s’ho fareu, si per contra, voleu la Llibertat del noble Poble Català, heu d’abandonar la idea “tribal” de Ramat, perquè senzillament una i altre realitat son antitètiques, i si fem allò que no som, fracassarem, si per contra fem allò que som, que és desplegar estratègies cooperatives amb sentiment Nacional de Poble, si Sumem, GUANYEM.

Agosaradament Vallfosca.

Visca La Pàtria.!!!!

PD. Avui divendres a dos quarts de nou del matí, mentre baixo a Pobla, sento per la radio a les “notícies”, que Laporta ha convocat a en Carretero al seu despatx la setmana que ve, tot oferint-li una Coalició.

Òbviament no conec el “tracte”, però si menystenen i passen de CNS, i finalment “triomfen”, el mèrit serà tot seu, felicitats, però si fracassen, m’hauran de presentar el cap d’en Carretero i Laporta en safata de plata.

Els catalans tenim la pell fina. No sabem discutir entre nosaltres sense arribar fàcilment a tirar-nos els trastos pel cap. Suposo que és l’herència cultural dels llatins i també de la cultura aràbiga. Sempre recordaré com un dia escoltant per la radio, un periodista expert del món àrab, explicava que una crida que feia un líder d’Hamàs, a on semblava per les expressions que deia que seria del tot impossible una treva amb els isrelians, hi ha via possibilitats que finalment hi hagués la pau. El periodista deia que els àrabs són molt exagerats i apassionats quan fan discursos públics. Nosaltres com occidentals no saben llegir sota les grans expressions grandiloqüents de desqualificacions i amenaces, els matisos que deixen entreveure un missatge a favor de la negociació.

Penso que els catalans som propens a caure a l’exageració i apassionament quan discutim a semblança dels que viuen a l’altra riba del mediterrani.  Ho fem amb el futbol i també amb la política. Sobretot amb la política independentista.

He escrit una sèrie d’articles al meu bloc personal sobre els lideratges que necessitem els catalans per esdevenir lliures. Remarco la necessitat que siguin honest i honrats, però també reflexiono sobre la nostra història i entorn natural ens ha condicionat la nostra manera de ser.

Però independentment dels lideratges, penso que nosaltres, els que som gent normal, que estem seguint la política no per ambicions polítiques, sinó que hi som perquè volen ajudar que la nostra nació esdevingui lliure i sobirana, hauríem de fer un exercici d’autocontrol per no caure amb l’apassionament i l’exageració com ho fem amb el futbol. No podem caure amb la trampa d’atacar-nos fins l’extrem que sorgeixi un rebuig entre nosaltres més per qüestions personals d’afinitats a uns colors, que racionals. Un rebuig irracional que a molts el hi provoca la contradicció de ser capaços de voler veure com l’adversari polític perd encara que això perjudiqui l’objectiu comú a favor de la independència de Catalunya.

Tampoc això vol dir, que no es pugi criticar constructivament als qui considerem els adversaris polítics però que persegueixen els mateixos objectius que nosaltres. Penso que no és dolent la critica constructiva i sempre hauria de ser acceptada per tothom. La critica serveix per millorar i el fet de rebre hauria de ser acceptada com un favor. Lògicament no estic parlant d’insults o desqualificacions personals.

Per això, les critiques a RCat, SCI o DCat i CNS no haurien de ser vistes com un atac o rebuig a l’independentisme. Com tampoc les respostes que es donin a aquestes critiques han de ser preses com un atac a les qui ho ha dit

No es pot aconseguir realment la unitat si cada grup es mostra impermeable i no accepta les critiques de l’altre. Encara menys quan aquesta critica o la resposta a la critica, es faci fora del raciocini i només es basi per les afinitats emocionals respecte als lideratges de cadascun dels grups o partits.  No té sentit que nosaltres, els que teòricament no ens va ni ens ve qui aconseguirà la independència sinó que el que volem és que finalment s’aconsegueixi, prendre partit per una opció fins l’extrem de sentir-se personalment atacat quan algú la critica.  Hauriem d’escoltar o llegir positivament aquesta critica per mirar de millorar l’entesa entre nosaltres.

Els que no tenim interès personal amb el moviment independentista, ja sigui per la vanitat de ser protagonista o per ambicions polítiques, hem de mirar de tenir el cap fred i no caure al terreny emocional. Hem de mirar de no tenir la pell fina i a la primera divergència sentin-nos atacats o insultats. Perquè no oblideu que aquests que s’erigeixen com a líders, que fan grans discursos i aparentment semblen molt apassionats quan defensen les seves postures dels seus pròpis partits o grups, tenen la pell morta. La tenen ben morta, perquè si no la tinguessin no haurien arribat mai a ser líders.

Manel Bargalló

Endavant les atxes!!

Jo segueixo convençut de la possibilitat de la independència a curt termini. També que si no l’aconseguim serà culpa nostra. Per explicar la majoria de les coses mal fetes no cal pensar en la malícia, l’estupidesa les justifica.

Mentre reflexionava sobre la situació de l’independentisme i la possibilitat d’una coalició em venien al cap les raons individuals que ens fan actuar d’una o altra manera. Els éssers humans som molt complexos, és cert, però el resum de per què actuem d’una o altra manera és molt fàcil de fer. Nosaltres, com qualsevol animal, només podem percebre a través dels nostres sentits i és el nostre cervell el que ho integra tot. La nostra motivació és sempre la recompensa química que es produirà al cervell. Cadascuna de les eleccions que fem depèn del què esperem. Actuem igual que fan els gossos quan recullen un objecte que els has llençat per tal que, en donar-te’l, els donis el premi. L’ensinistrament ha creat unes connexions cerebrals que condicionen la seva acció a la nostra resposta. Premi o supressió del càstig, així funcionem. La diferència entre nosaltres i el gos és que som capaços d’esperar recompenses a més llarg termini. Així, si una persona fa un règim estricte per aprimar-se sap que la recompensa, aprimar-se, trigarà temps. Un gos no és capaç d’una previsió d’aquesta mena.

La nostra ètica també està subjecta als mateixos principis. Una persona és bona perquè li produeix més plaer que ser dolenta. El dolent no obté cap plaer en ser bo, mentre que li recompensa ser dolent. Naixem bons o dolents. En part si i en part no. La genètica determina una gran part del nostre comportament, però una altra part depèn de molts altres factors, nosaltres som capaços de crear els nostres circuïts de recompensa. Per exemple, una alimentació adequada de la mare gestant i del nen en els primers dies, mesos, anys de vida, determinarà fins i tot la seva capacitat d’adaptació a l’escola. M’allargaria molt, però resumint, cadascú de nosaltres té uns sistemes de recompensa propis i pretendre que els altres actuïn de forma que no obtinguin recompensa és un error. Màxim que el risc de càstig superi l’esperança de benefici.

El fracàs dels sistema educatiu és que no es basa en aquests principis. Fa anys que és així i això fa que els pares i mestres d’avui hagin estat educats sota conceptes equivocats. Això portà al fracàs. Costarà anys canviar-ho. Primer cal ser conscients, però, del problema. Em sembla que poca gent s’adona d’on rau el problema.

Per què dic això? Perquè en cadascú de nosaltres existeixen una sèrie de motivacions que impulsen la nostra acció política. Tots ho fem perquè esperem una recompensa. Segurament una anàlisi aprofundida i sincera de nosaltres mateixos ens diria quina. A vegades fins a mi mateix em resulta difícil determinar per què faig les coses.

Les motivacions, simplificant molt, tenen a veure amb l’obtenció de béns materials, el sentir-se poderós i la vanitat. Segurament, vosaltres mateixos, si ho rumieu, podreu treure alguna conclusió de per què actuen d’una forma determinada els diferents actors polítics.

Jo, per exemple, em sentiria tan afalagat i feliç si em reconeguessin com un dels que ha contribuït a la independència de Catalunya… No em cal res més. I això no és més que vanitat. Per a mi seria una recompensa tan gran com per un altres seure al Parlament i liderar un grup. O per un altre enriquir-se gràcies a la política. Cadascú de nosaltres obtindria la recompensa de forma diferent. A l’hora de triar només cal que siguem capaços de determinar si les motivacions dels actors polítics, les recompenses, cauen dins del que considerem ètic. A mi m’encanta que algú vulgui el poder. Us imagineu un país on ningú volgués ser dirigent polític? Jo admiro a aquells que ho volen ser i actuen amb ètica. Així quan a vegades dieu: aquest vol un seient! Jo penso, molt bé! Sempre, però, que m’inspiri confiança. Igual que està molt bé que algú posi per davant el guany de béns materials, serà un creador de riquesa, convenen molts. Ara normalment no el voldré de polític perquè a la política no t’enriqueixes honradament. I un vanitós? Si, també! Voldrà fer coses bé per tal d’aconseguir un copet a l’esquen a, un reconeixement.

Només cal que siguem capaços d’acceptar les motivacions dels altres sempre que veiem que el seu comportament és ètic. Les motivacions dels altres no tenen perquè ser les mateixes que les meves.

De totes formes, quan veig alguns moviments, m’adono que manca ètica. I és aquí on les coses trontollen. Quan allò que recompensa a la persona en qüestió és el seu benefici (poder, diners o vanitat) i no allò que considero el bé comú (en el nostre cas l’alliberament nacional) malament.

Tant és que el partit perdi alguns escon si jo em mantinc de líder. Si passa això, malament. Ho considerarem poc ètic.

I això em porta a pensar també en com es fan les llistes de les candidatures. Algú creu que a les llistes es posen les persones més capacitades? Les que faran millor la seva feina? Les que aportaran més vots? Doncs no. És tracta d’un joc d’equilibris entre el que es troba la capacitat de l’individu seleccionat per acostar-se al líder, trobar suports, etc. Una persona intel·ligent? Bé, depèn com és miri. Howard Gardner parla de les intel·ligències múltiples i ens descriu unes quantes. Segurament es tractarà d’una persona hàbil, amb una certa intel·ligència emocional, però sobretot interpersonal. Podria resultar, però, que fos un perfecte estúpid en la gestió.

Algú creu que el president del govern espanyol no és intel·ligent? Si em dieu que si, us diré que no. Si em dieu que no, us diré que si. Té, probablement, no sóc psicòleg, una bona intel·ligència interpersonal que li va permetre ser líder del partit. Després les coses li van venir bé. Té la intel·ligència necessària per crear un bon equip de col·laboradors? No, en absolut. Ha demostrat intel·ligència dirigint l’Estat? No, en absolut. Més encara, ha demostrat ser una persona ètica? Tampoc. Les seves decisions en moltes matèries han demostrat una total manca d’escrúpols. Recordeu quan , en contra de tota lògica, va repartir 4.000 milions d’euros. No sabia que venia una crisi econòmica mundial? Si ho sabia i va mentir, va tenir un comportament que hauria de ser mereixedor d’un càstig exemplar. Si pensava que la crisi no afectaria a l’Estat espanyol perquè era l’economia més sòlida del món: un ignorant indigne de dirigir res.

Igualment he vist manca d’ètica en el Sr. Rajoy. És ètic impugnar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya? No ho sé, depèn, si ell creu que som espanyols i tots hem de tenir exactament les mateixes normes, si, altrament no. On la manca de decència es demostra és quan impugna uns articles de l’Estatut català i no ho fa amb l’andalús. Un individu així està qualificat per dirigir un Estat? Evidentment no. Li manca la més mínima ètica.

El problema és, quan per un fenomen psicològic complex, tots els membres del partit defensen l’acció no ètica. La cosa es complica. Tot un col·lectiu posa per davant la consecució del poder per davant de la justícia.

He posat aquests exemples, ben coneguts, però a Catalunya passa igual. Amb els que estan al Parlament, però tampoc se m’escapen alguns tics dels que no ho estan. Quina explicació lògica té la manca d’unitat?

Començo per dir que jo crec que sense pluralitat i unitat ningú entrarà al Parlament. Per tant només vull la unitat plural. Absoluta? Impossible, però sobretot pluralitat. Algú creu que si el meu objectiu hagués estar ser en una llista no hi seria? El meu objectiu és la pluralitat.

Quin és l’objectiu de la candidatura? En aquest cas no és la de governar el país, és la de declarar la independència, per tant el valor suprem, el que han d’aportar els candidats són vots. Vots de tots els sectors.

I a mi que ningú em vingui amb històries ni legitimitats. La llista es fa pensant en això i posant els millors en els llocs amb possibilitats de sortir. I això és el que han fet ho faran uns i altres (bé potser tots no seran els millors).

I no ho critico. Reagrupament va fer la seva llista en un despatx (la va ratificar l’assemblea). Solidaritat Catalana per la Independència farà el mateix. Va corregint el discurs inicial, per als primers llocs, els que compten: decidirà “la cúpula” i l’assemblea ratificarà.

Al meu entendre, la forma més senzilla seria aquesta. Algú amb seny pensa que la majoria dels primers que ha posat Carretero no haurien de ser? I els que tenen al cap Laporta i cia.? I alguns de la coalició SI? Són massa gent? Cap problema, segur que, si cal, alguns s’autodescartarien. No seria bo provar-ho?

Deixem-nos de fanatismes, ara tots som de Reagrupament, ara reneguem de Reagrupament i marxem amb el grup de Laporta. I perquè no hi ha més temps… La convocatòria d’eleccions serà probablement el dia 31 d’agost. Això cal tancar-ho ja. Si ho fem, la campanya estarà feta, serà un esclat. Sumem d’una vegada.

Si sumem, guanyem!