Havia baixat expressament d’Alemanya per assistir dilluns a unes classes a la Universitat Autònoma de Barcelona i just quan estava a punt de començar, ens comuniquen que cal evacuar el campus per la tempesta de neu. A mi la veritat és que m’ha semblat inversemblant que això pogués passar.  Al principi em resistia a creure que el meu viatge havia estat en va. Havia demanat un dia de vacances per res!!. Per sort he fet cas i quan he intentat sortir amb el cotxe del campus he vist l’entrada de l’autopista  col·lapsada, de seguida he vist que era un suïcidi continuar allà, m’he tornat enrere i he deixat el cotxe a prop de l’estació del FFCC. He anar amb tren a Barcelona. Sort que ho he fet, perquè al cap d’una hora els trens ja no han pogut circular.

A Barcelona nevava molt i de seguida els carrers s’han emblanquinat. He anar a casa de ma germana i allà he restat  sorprès mirant el 3/24, les noticies de tot estava col·lapsat. He escoltat gent que portava 4 hores aturat a la roda de dalt o l’autopista. Totes les rodalies tancades. Cap tren per anar a Blanes. Els telèfons mòbils no funcionen. A casa dels pares a Blanes sense llum totalment aïllats.  Havia quedat a les 8 del vespre amb els companys del consell de deumil.cat per fer una reunió molt important i tampoc la hem pogut fet. Un desastre.

El diumenge quan a les quatre de la matinada conduïa cap a Frankfurt-Hahn a cercar el vol que em portaria cap a Catalunya, tot estava nevat i en alguns trams la temperatura era de -14ºC. Cap problema, ni amb el cotxe i tampoc a l’aeroport.

Avui a Catalunya amb una temperatura de cero o un grau positius i una tempesta que a Karlsruhe aquest any ja hem viscut al menys una desena de vegades, tot es queda col·lapsat. Els trens no funcionen, els mòbils tampoc per unes hores, uns 200.000 catalans sense llum, i l’aeroport de Girona tancat. Hauré de quedar-me un dia més. Un dia més de vacances perdut. Un dia que deixaré de poder gaudir de vacances a la platja aquest estiu!. Quina mala llet!!.

Quan un veu com de fàcilment Catalunya es col·lapsa amb una tempesta de neu i ho compara com a Alemanya això no comporta gaires problemes, un no pot deixar de pensar que ens falta molt encara per ser considerat un país Europeu.

Penso que no només és un problema de diners, si no també de mentalitat, de ser previsors i de pensar més enllà del dia a dia.

La Catalunya independent haurà de fer molta feina en aquest sentit, sempre hi quan si volem semblar-nos  als Països Europeus.

Endavant les Atxes!!

En tot cas aquest no és el debat sinó una introducció del que explicaré.

Avui fa un any, estàvem pels carrers de Brussel·les amb els nostres compatriotes. Manifestant-nos per la independència. I qui podia pensar que just un any després hauriem passat dues onades de consultes populars, tirades endavant il·legalment, i des de la base ciutadana, amb més de 20.000 voluntaris, i a hores d’ara més de 240.000 vots a favor de la independència…

És una fortuna, és una sort, que per fortuna o sort, escollís el diumenge per fer els meus articles, és un honor poder escriure avui.

No vull allargar massa l’article, són coses que tots sabem, que tots tenim la nostra reflexíó. Avui us convido a que als comentaris, poseu com acabaríeu aquest article. Que diríeu, que penseu.

PD: He estat escollit nou membre de la Junta Directiva de Reagrupament del Vallés Occidental Est.

Vull transmetre la meva il·lusió i esperança per tirar endavant.

Atentament, Josep Prat

El dimecres, com imagino mots de vosaltres, vaig ser a Sabadell, a l’Acte d’Estat de la campanya ‘I’m Catalan I love freedom’, per cert ben organitzat.

El meu brevíssim comentari d’avui, m’he quedat sense temps material per fer-lo, no serà descriptiu. Tots heu pogut llegir moltes coses d’aquesta cita independentista i no cal. Només dir que el teatre estava ple a vessar i va ser una altra oportunitat per saludar a amics i companys i vibrar amb ells.

Amb tot una reflexió. Una cosa que em va decebre va ser trobar una manca de coordinació en els discursos. O potser més que manca de coordinació, manca de coincidència en el cronograma subjacent a les paraules. Tothom a favor de la independència, però amb ritmes absolutament diferents. Havia anat amb la idea que aquella cita podia haver estat un tret de sortida per alguna cosa més. No crec que fos culpa dels organitzadors, però està clar que els oradors tenien visions ben diferents de l’acció a curt termini. Poca fe en una independència a curt termini.

Una vegada més vaig veure el país fraccionat. Uns i altres anem amb el pas canviat. Aquest percepció de fractura m’acompanya contínuament i quan faig un pas per intentar encolar els pedaços trencats tinc la sensació que molesto.

Els que volen anar sols t’obvien, l’objectiu compartit deixa de ser-ho. Això ho estic vivint molt intensament aquests dies. Curiosament voler la unitat és prendre partit, es posar-se contra algú. Potser quan vagi de les altures l’àngel unificador tots quedaran postrats i s’acabarà el problema.

George Orwell va dir: Si el líder diu d’aquest esdeveniment això no va passar, doncs no va passar. Si diu que dos i dos són cinc, doncs dos i dos són cinc. Aquesta perspectiva em preocupa molt més que les bombes.

Quan miro al meu voltant, a mi em passa igual.

Tanmateix no vull ser pessimista. Demà farà un any de la nostra gran festa a Brussel·les on ens vam aplegar sense partidismes ni faccions, tots plegats. La meva esperança és que aviat ens retrobem tots units i multipliquem l’èxit d’aquell 7 de març.

Potser aquests serà un gran tret que ens enlairarà cap a la independència. No podem deixar passar l’oportunitat. Independència ja! Si ho voleu és possible.

Si sumem, guanyem!

Avui faré només un petit comentari, molt curt.

A Sabadell, ahir, alegria de trobar als companys de lluita (sí, lluita).

La Faràndula, plena.

A la sortida, plovisquejava. Jo, per dins, buit.

Ja està.

Els catalans estem condemnats mentre no siguem lliures a seguir lluitant. No podem baixar la guàrdia, no podem mai esperar que si no fem res, anirem a millor.

Potser abans, quan es va sortir de la dictadura semblava que s’avançava, semblava que amb poc que fessis, s’havia aconseguit quelcom important pel poble català. Però tot era un miratge provocat de què es partia no del no res o encara pitjor, en molts aspectes, es venia de menys que no res.

Però a partir dels 80, poc a poc s’ha vist que quan miràvem d’aconseguir avançar cap a la normalització del que hauria de ser per una nació com la catalana, els espanyols ens ha segat els peus sense cap mirament.

Però ara, encara ho tenim pitjor, la globalització junt amb la crisi econòmica d’Espanya, empeny Catalunya cap a l’abisme de la mediocritat meridional dels països llatins, que ens allunya d’Europa. Però també a mesura que avança l’Europa dels Estats, el fet que no tinguem un, comporta automàticament la no existència com a nació. Sense aquest reconeixement, la nostra extinció com a identitat pròpia és qüestió d’un parell de generacions. És impossible que els europeus ens reconeguin com a nació diferenciada si no som un Estat. Per a ells, som espanyols perquè pertanyem a Espanya i punt.

Cada dia que passa, sense que reaccionem, és un dia perdut i no pas guanyat. La inhibició en la lluita per la nostra independència, ens condemna a la mort com a poble i a la misèria com a regió.

Per això cal treballar des de tots els fronts per aconseguir l’Estat propi. Amb els referèndums estem avançant molt en aquest sentit, perquè significa mobilitzar milers de catalans per la independència i també, estem obligant a l’opinió pública a posar el debat polític cap a aquest aspecte.

També s’ha aconseguit fer forat als mitjans internacionals. Això té molta més importància que un es pot pensar. Ho té tant per fer convèncer als europeus que Catalunya existeix i vol ser un Estat dins de la Unió Europea, com sobretot, convèncer als propis catalans que internacionalment estan amb nosaltres. Això pot ajudar a fer perdre la por a molts catalans traumatitzats per la reprensió dels feixistes espanyols.

Però fer els referèndums per després deixar de continuar lluitant , no només no serveix per res, sinó que comportarà frustració. Cal donar-li un sentit als referèndums i cal continuar fent actes per demostrar a tothom, que Catalunya vol ser independent.

Per això, en paral·lel als moviments polítics que s’estiguin gestant per fer possible una candidatura que materialitzi el SI a la independència al Parlament , és necessari tornar a fer un altre gest inequívoc que la societat catalana  ja ha  dit prou a ser una regió autonòmica d’Espanya.

Igual que la gesta de Brussel·les varem anar tots sota la pancarta VOLEM UN ESTAT CATALÀ – WE WANT A CATALAN STATE. Ara després de la voluntat expressada en les urnes pels centenars de milers de catalans, està clar que només ens val la independència de la nació catalana

Que millor declaració a tot el món que la voluntat dels catalans és ferma, que anar el dia 8 de maig, a Ginebra , tots units darrera de la mateixa pancarta per dir ben fort a l’ONU que els catalans volem ser lliures.

Endavant les Atxes!!!

L’ ESTUPIDESA HUMANA

Com deia Albert Einstein ‘’ Hay dos cosas infinitas: el Universo y la estupidez humana. Y del Universo no estoy seguro’’ (* pels que es pensen que una frase meva escrita amb castellà ha acabat amb la nació catalana: Hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. I de l’Univers no n’estic segur)

L’estupidesa humana és infinita. Però aquesta estupidesa es multiplica segons amb quines societats. La societat més estúpida que hi ha al món és la catalana independentista.

I perquè dic això? És que m’he tornat espanyolista?

No, tranquils, faltaria més. Només estic posant el meu punt de vista més naturalista. Fred, crític.

Totes aquestes paraules, venen després de succeir una bona colla de fets contra la meva associació, contra el meu projecte i la meva il·lusió, Reagrupament.

En els últims dies la campanya de difamació, el joc brut, de nou la estupidesa humana, s’ha imposat. Diversos diaris digitals,  han difamat una informació no vera. Que hem de fer ara?

Ara el que cal és que ens qüestionem si de debò aquests mitjans de comunicació, en aquest cas diaris digitals, són objectius. En tot cas, tot anava arran d’un correu fals de la ex-membre de la Junta Directiva de Reagrupament ,Sandra Lomas. Anteriorment però des dels mateixos diaris, ja s’havia difamat contra ella, i el seu rang a Reagrupament. El seu rang que segons informaven aquests mitjans, era assumpte de faldilles. Quin mitjà de comunicació seriós es pot permetre emetre una informació tan subjectiva com aquesta?

No cal dir que aquests mitjans són independentistes.

Un dels diaris digitals que més ha criticat Reagrupament sense posar arguments objectius a la taula, ha demanat disculpes als lectors per aquest error tan greu.

Tot i així, la ‘disculpa’ si es que es pot dir així,ha acabat derivant a una nova acusació. No rigueu,no! Te tela.

Sense cap mena dubte, la rancúnia, la gelosia, la ràbia, han acabat amb el mer fet de dir ‘’Disculpeu ens hem equivocat’, i derivat a dir ‘Tot el malentès de dimecres no s’hauria produït davant de l’atenció als mitjans que fa qualsevol partit polític professionalitzat. A Reagrupament, en canvi, les dificultats per aconseguir una versió oficial són constants, impossibilitant moltes vegades que els que no gaudim del favor dels seus dirigents puguem informar seguint les pràctiques professionals habituals. Sense anar més lluny, encara esperem que algú ens atengui per confirmar-nos la dimissió de Sandra Lomas i Imma Prat, que presumiblement va tenir lloc dimarts.’

L’Article es diu professionalitat. Això és professionalitat? A mi també m’agradaria els dies que no faig els deures dir-li al professor, que el dia anterior vaig estar intentant copiar els apunts, pero com que no els tenia doncs no vaig poder fer els deures. Però callo, per què tot i així no tinc la raó.

Una justificació irresponsable on han tornat a acusar Reagrupament. Acusar del seu propi error.

Passem dels diaris digitals a la xarxa social Facebook, on fa temps que la majoria d’independentistes propers a CiU i ERC, difamen en els seus estats, insulten, i discriminen a Reagrupament. I alguns ens pensàvem que aquestes coses només la feien els espanyols… L’ús dels insults com a font de raonament. Vergonya senyors vergonya.

Fins i tot, en tenim molts de grups en contra de Reagrupament, fets per independentistes. I perfils falsos tampoc poden faltar. Abans d’ahir per exemple es va crear un perfil fals, d’en Joan Carretero.

Sigui qui sigui, m’agradaria que si em llegeix faci la reflexió : De que em serveix a mi, criticar als altres independentistes que volen el mateix que jo?

Bé doncs espero que algun dia entre uns i altres, puguem vèncer la nostra estupidesa i aconseguim allò que la majoria volem abans que el poder/diners.

Davant de tot és necessari que la vida sigui tal manera, que l´home treballi i lluiti únicament per ésser útil als seus semblants”.

Cordialment,

Un independentista preocupat

Avui faré un escrit una mica estrany. La veritat és que ara estic immergit en les meves classes i com que m’agrada sempre preparar-ho tot nou, les coses de la Bioquímica avancen ràpid, em porten molta feina i no em deixen gaire temps per a les altres activitats. Fins a l’estiu, penjat.

De totes formes si que tinc temps per pensar i reflexionar sobre el que està passant al nostre país. Al llit, a l’autobús, li dono voltes a tot. Anem doncs per aquesta ràpida reflexió.

Si ens fixéssim només amb les percepcions més superficials, els independentistes hauríem d’estar molt contents. Parles amb un, parles amb l’altre, vas aquí i vas allà i més o menys obtens respostes com: això ja no s’aguanta, quin govern, només ens en sortirem si som un país independent. Ho veus? diu un. Segueix el seu raonament: No només en els sectors tradicionalment independentistes que s’havien, penso que incorrectament, associat a moviments de l‘esquerra una mica fora de sistema, sinó que també entre el món empresarial, intel•lectual no d’esquerres, entre gent de centre i gent de dreta hi ha desig d’independència.

Per altra banda es parla de la independència com alguna cosa normal, en veu alta, no com abans en reunions gairebé clandestines i emprant eufemismes. La gent ja diu independència que tothom ho entén d’una forma inequívoca i perd força en el llenguatge corrent la paraula sobirania. Ja ens oblidem de nacionalistes i parlem d’independentistes. El dret a decidir ja sona cursi i demodé parlem de votar la independència, de l’autodeterminació sense més.

Hauríem d’estar exultants. Si tots els que diuen que són independentistes exercissin com a tals Catalunya seria un estat ben aviat.

Un dia, convençut que les coses podien anar bé, vaig pensar: anem a veure si ens podem posar d’acord tots i tirar endavant això de la independència que tanta gent sembla que vol. Dit i fet.

Pregunto a uns. Una resposta molt aclaridora, si votaria independència si tot el país estigués preparat però potser ara no és majoritari i no convé trencar el país. De moment que la gent vagi decidint, que s’acostumi. Ara la primera cosa que farem és preguntar a la gent si vol que els autobusos els pintem de rosa, després veurem. Anem exercint la nostra sobirania, el dret a decidir, però la independència encara no toca. De moment salvem Espanya.

Bé, vaig a altres. Toc, toc, pico a la porta. Fantàstic, apuntat. Som la independència. Fora de nosaltres no hi ha independentisme, fora nomes el plor i el cruixir de dents. Caram, però si hi ha independentistes allà a la cantonada que no són amb vosaltres. Si, però no són bons, t’has fixat que porten un jersei de coll alt? No volem ni parlar amb ells. Si volen alguna cosa que es vesteixin bé i vinguin amb nosaltres.

M’acosto a un grup que crida en favor de la llibertat de Catalunya. Els pregunto si estan disposat a què ens apleguem. Un llarg discurs sobre Kierkegaard i la contracultura, per acabar dient-me que si, si ens comprometem a sortir de l’OTAN quan siguem independents, que és un aspecte irrenunciable per seguir parlant.

Miro a un altre grup. Un discurs molt clar. Independència, independència. La cosa va bé, les paraules anuncien la bona nova. Tot és esperança. Tanmateix observo que fan. Oh sorpresa, quan s’han de mullar miren cap una altra banda, voten en contra, igual que la resta, de discutir la independència al si del Parlament. Proposen coses que són pura supeditació a la metròpoli. Diuen que canviaran, però…

Faig un altre intent. És un grup que he vist sempre a totes les manifestacions. M’hi acosto. Clarament a favor de la independència, però només amb aquells que s’adhereixin a la lluita per la independència conjunta dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Dic que si, que hi estic d’acord, però que el Parlament de Catalunya ho te magre si ha de votar que el Rosselló estigui amb nosaltres, que cal anar poc a poc i buscar l’efecte dòmino. Res, que sóc un burgés equivocat.

Segueixo la meva peregrinació. Veig gent molt activa parlant de la independència, entrevistes, xerrades, etc. Penso aquests sí. Malauradament miro que fan i els veig treballar activament per alguns dels citats abans. Res a fer, són dels que esperen que el país estigui madur: ara no toca.

Observo al meu voltant i veig l’independentisme mig aturat esperant l’aparició del gran líder que tornarà dels cels muntat en un carro de foc, transfigurat. Pregunto als entesos en les profecies maies i em diuen que no, que al 2010 no, que això potser serà al 2012.

Faig un esguard. Què fa la gent? Veig a alguns patriotes despistats, molt actius, convençuts i il•lusionats. Treballant. Penso jo, no hauran confós l’eina amb l’objectiu? No sé, la setmana vinent sabré si estaven treballant per l’eina o per l’objectiu. Sé que ara faig una caricatura, molts saben molt bé quin és el l’objectiu, però estic una mica encès perquè els que he citat abans han manipulat les coses per trencar aquelles dinàmiques que els podrien perjudicar.

I demà què? Finalment la independència no passa per ballar sardanes o fer manifestacions. Sóc el primer que defensa aquestes mobilitzacions, però com quelcom que ens aglutini., no com una finalitat en si mateixes. Altrament serà feina inútil.

Què faran la setmana vinent els independentistes convençuts? I el 26 d’abril? No ho sé, però el que m’importa és que faran el dia de les eleccions. Tindrem l’opció adequada o ens haurem de conformar veient com Catalunya posa les seves forces al servei del gran projecte “Salvem Espanya”, mentre els altres que no la volien redimir, només eren acòlits del “líder” espanyol es dediquen a criticar als redemptors menjats per l’enveja. I els independentistes queden dispersos i decebuts havent perdut una vegada més l’oportunitat de donar-se la mà per lluitar junts.

Bé, no ens desanimem, seguirem insistint, potser quan passin uns dies molts dels que he citat abans vegin que no ens podem agrupar en funció del nostre signe del zodíac i cadascú votar a la seva constel•lació. Potser aquests que he citat abans vegin que cal que ens unim tots perquè ara tenim una oportunitat. Potser deixin de banda els interessos particulars o s’oblidin per un dia del Principi d’Incertesa de Heisenberg o deixin de considerar-se Braveheart i mirin l’interès general.

Val més que tots fem un acte d’humilitat i diem: sols no som res, el meu gran lideratge sense el nostre poble darrera no és res, tot el que hem fet sense un munt de vots: foc d’encenalls. Una esterrecada per uns i un, “ja ho deia!” per altres. No serveix de res tenir raó quan tots hem fracassat. Val més acceptar de sortida que un a un, per molt que ens donin copets a l’esquena, no som res. Sic transit gloria mundi.

Amics, no deixeu de repetir amb nosaltres: Si sumem, guanyem!

Tenim la societat que tenim.

No tenim poder, no tenim un duro.

Engrescador, no?

Tenim a tots els partits parlamentaris en contra. Necessiten els nostres vots per mantenir en seu estatus i arribar o mantenir-se en el poder.

Més: també tenim en contra a la majoria d’associacions “subvencionades” i a les personalitats benestants  i situades que, des de postures aparentment independentistes, volen tindre’ns “controlats”.  Col·laboren en activitats, suposadament independentistes, sempre i quan no siguin vinculants i ens mantinguin ocupats, a veure si les eleccions ens agafen amb el pixats al ventre.

La greu responsabilitat d’aquestes “personalitats” és definir-se ara, quan tothom dubta. Donar el pas. Comprometre’s, no solament amb la ploma o la seva influencia en la economia del país, si no també amb els seus actes. Descaradament.

O potser esperen que els “ningú” fem la feina bruta, per desprès administrar-nos i conduir-nos?

Vols la independència? Amb el teu vot es suficient. Anònim, però decisiu!

Modificant la dita: “Ho varen aconseguir perquè ‘tothom’ els va dir que era impossible”.

Un dels triomfs de la manifestació de Brussel·les, fou que un moviment des de la base va aconseguir arreplegar, sense mitjans de cap mena, deu mil catalans manifestant-se per la capital europea a favor de la independència.

Com ja es sabut, Deumil.cat, va néixer espontàniament gràcies a la iniciativa d’unes poques persones, que s’havien conegut per Internet i que els motivava trobar una sortida a l’atzucac que es trobava Catalunya, a l’estiu del 2008.

Aquell any, la sensació d’estar vivint una depressió nacional era molt gran per a molts dels catalans sobiranistes. Havia una sensació que estàvem abandonats pels partits catalans i també va ajudar a aquest sentiment el fet que algunes plataformes sobiranistes estaven immerses en una crisi interna. Però en comptes de caure en el pessimisme fatalista, per cert, molt freqüentment utilitzat per als partits catalans per justificar la seva postura de renúncia als seus objectius,  nosaltres vam creure que calia una resposta política contundent.

Érem conscients del repte que comportava convocar una manifestació a Brussel·les, en un context de crisi i sense cap recursos ni recolzament institucional. Però abans de quedar-nos amb els braços plegats, varem decidir fer-ho realitat.

En aquest sentit, davant de l’agosarat repte, ens varem unir gent de diferents partits, associacions i plataformes. Però no ho varen fer els responsables, si no gent de base. Gent que no tenia cap mena de pretensió personal ni aspiració política. Gent que només pensàvem en aconseguir el nostre objectiu: Portat el màxmin nombre de catalans a Brussel·les el set de març del 2009 per demanar l’Estat Català.

Estic convençut que si en comptes d’haver-ho fet d’aquesta manera, s’hagués mirat de dialogar amb tots els dirigents de les plataformes, partits o associacions, en mires d’aconseguir el màxim consents i unitat abans de llançar la proposta, la manifestació de Brussel·les hauria estat tot un fracàs o pitjor, penso que ni hauria existit.

Sempre he defensat el meu escepticisme respecte a la unitat entre els diferents partits, associacions o plataformes sobiranistes. Ho creia fa 15 anys quan estava dins d’ERC i ho segueixo creient ara. De fet, cada dia estic més convençut. Això no vol dir pas que no la desitgi, però no sempre les coses funcionen com haurien de ser.

Llegir-ne més »